I
L' Assumpta y la Margaridoya, noyetas de primera volada, filla del amo la primera y del masover la segona, jugan per l'era enllosada de nou. Quant més jugan, més s'aburrexen de jogar perque 's divertexen ménos. ¿Qué ho fa?
Ara mateix provan de jogar "á la cuyt", com deyam per Girona; "á fet", com diuhen los barcelonins.
Se fan á palletas, á parells y sanassos, fins á cara y creu (ab una pessa de dos que tè la mestresseta) y á tot lo que més podría equilibrar la sort, quina de las duas tè d'amagar y á quina toca l'amagarse. Tant se val santa com salve: la Margaridoya es sempre la desgraciada, sempre la víctima. Ni que s'hagués persignat y senyat ab la ma esquerra; ni que hagués vessat un quarteró de sal.
L' avi Lluch, jayo d'aquells que 's troban en lo poble més insignificant, qual seny es una recopilació de tots los senys del vehinat; crónica de lo succehit y oracle de moltas cosas qu' han de passar y que ningú espressa ab tan catalana justesa de pensament y de llenguatje; en Lluch, repetexo, després de veure y contemplar, ab rialleta agra-dolsa, lo dol y trista condició de la filla de la masovera xica, s'alsa del soch, arrambat á la pallissa, hont pren lo sol, y s'acosta poch á poch, --l'esquena encorvada y 'l cap rossench de tant blanch,-- á las duas nenas, quan la novena prova castiga á la pobreta.
S'hi acosta 'n Lluch, se coloca entre las duas, recalca la ma esquerra en lo gayato nusós, y fa una carinyosa festa, ab l'altra ma, á una y altra xicota.
Retornadas de l'alegra sorpresa, la filla dels masovers esplica, ab una candidesa que sembla treta de la flor del lliri, lo que l'avi Lluch prou y massa havía observat desde 'l soch, y fineix alsant los seus ullassos negres y clavantlos en los del jayo.
--¿Qué ho fa, padrí?
--¿Qué ho fa? --respon lo vell.-- No vullas saberho; mes si 'm voléu creure á mí,...
--Diguéu.
--Pleguéu el joch.
--¡Oh! --fa ab recansa la mestresseta.
L' altra petita calla, com si una vinguda d'enteniment se li hagués anticipada.
--A lo menos, --prossegueix l'avi compadescut,-- joguéu tan poch com pogau.
--¿Per qué?
--¿Per qué, padrí?
--Perqué... quí té y quí no té may solen lligar bé; --afirma 'l vell, inventor de més de quatre parells d'adagis locals, d'alguns de districte y fins de més enllá y tot.
--¡No sé pas qué voléu dir!
--Jo tampoch ho sé. Diguéunosho!
--Sou encara massa petitas... Dexéu fer, dexéu fer, macas! Quan seréu espigadas ja m' entendréu, y Dèu fes que poguesseu desmentirme!
Y l'avi Lluch dirigeix sos passos cap á veure un seu amich malalt, pèl corriol del regadiu que de dret hi conduheix, girantse duas ó tres vegadas, com si no 's sapigués avenir d'alguna cosa.
Las noyetas quedan mirantlo y mirantse.
Després... després tornan á jogar.
II
La filla del amo y la del masover anaren, com pogueren, jogant y crexent.
Vehína una de l'altra, se mantingueren amigas en dias feyners.
Los genis de cada una varen anarse fent, desplegant y accentuantse com las sevas fesomías. Lo de l'Assumpta resultá viu, bellugadís, imperiós. Lo de la Margaridoya 's mostrá cada jorn més aturat, més dócil y més sofert. La mestresseta era bonicament rossa; la masovereta bellament morena. L' una tenía 'l cabell llis; l'altre crespat. La noya rica altejava; la pobra era de la bona mida. Sóls se semblavan en totas aquellas cosas que no singularisan las personas.
Tantas diferencias no haurían volgut dir res, á no afegirshi la notable de la fortuna. Aquesta no las dexá ésser bonas amigas ni solzament bonas companyeras en dias de travall. Varen anarse separant com los dos aplechs de xicotas, (de ricas l'un, y l'altre de menestralas,) que per las plassas esperan als balladors que las trauhen ab un petit signe, y á quals dos aplechs respectivament s'ajuntavan.
Quan la riquesa no hi es ficada pèl mitj, duas personas oposadas, si logran ferse amigas, son, molt sovint, las que arrivan á fer mellor y més durable lliga. Res hauría significat, donchs, la divergencia de carácters; mes eczistía la diversitat de fortuna, y per çó 'l companyerisme, un temps natural y de grat, se convertí en companyerisme per forsa. Vol dir que caminá á sa perdició y morí.
Las duas noyas grans no feyan ja més que saludarse y encara bon goig... per la Margarida.
III
Al poble més proper d'aquell en que passa nostre senzill relat, hi havía una familia d'acomodats menestrals, composta sóls de mare, fill, mosso y minyona de servey, puix feya un any llarch que 'l pare era passat á mellor vida.
Lo jove, anomenat Prim, que tenia vint y quatre anys ben cumplerts, y no patía d'altre mal que d'algunas fibladas de dolor á una cama en certs dias, pensá en casarse, tant y més que per voluntat propia y espontánea, per rahonat consell de sa mare, la qual, tot desant las robas de dol, li digué una vetllada:
"--Noy, me faig vella y he menester ajuda."
Comensá, per tant, l'heréu Prim de Ca-Mitjana á fer bona cara al barber-sangrador pera que li dexés ben arrodonidas y proporcionadas las patillas; á parar esment en dur ab tota la possible gracia y desinvoltura la barretina morada, --qu' ab lo temps del dol no s'era malmesa encara del tot;-- á ferse ben cutonoy lo nus del mocador del coll; á lligarse la faxa ben ajustada á la cintura; á plegarse los caps-de-vall de las calsas y á creuhuarse y cordarse l'ample betam de las espardenyas de la més axerida faysó.
Axis disposat y no descontent de sí mateix, sinó tot lo contrari, va dedicarse, per espay de dos ó tres mesos, á passejar investigadoras ulladas d'una cara á l'altra cara de noyas del sèu bras, y á la fí va aturarlas, regalada y dolsament, en la Margarida.
La pobra noya ho notá ab complacencia; escoltá, després, ab fe y goig los mots d'avansada del heréu Ca-Mitjana, y l'amor comensá á regnar en l'esperit de la candorosa minyona, rodejat y precehit, al cap de poch, d'aquexas incomparables boniquesas que se 'n diuhen esperansas.
IV
Massa depressa hi regná!
L' Assumpta, l'antiga companyona de jochs infantils, havía vist al jove Prim de la Ca-Mitjana y se 'n sentí agradada. Va notar que 's dirigía á s'amiga masovera y... l'agrado 's redoblá. ¡Ay! lo regadiu que mellor sab als mals sentiments del cor es lo de la gelosía. Tenim afecció per qualsevulla cosa, mes no 'ns decidim á travallar per ferla nostra. Sabem, de prompte, qu' algú la vol, y sentim febra per' adquirirla.
L' amor naxent de l'Assumpta 's feu, donchs, gran passió: lo desitj se convertí en ansietat, en afany perdurable.
Temps passá, y ab poch esfors lográ la rica minyona que 'n Prim fos conexedor de la voluntat qu' ella li duya.
Lo jove no 's decidí de moment. La imatje de la pobra 'l contenía; mes... ¡las paraulas rica y bonica lligan molt bè y las de bonica y pobra no lligan gens!...
La masovereta, estremadament zelosa de sa conciencia y del seu bon nom, havía pecat més de callada que d'enrahonadora ab son galantejador. Volía donar al temps lo que 's demana, y esperava que li digués lo jove, cóm y quán bè li semblés, las pretensions que l'animavan. Triat eczemplar entre 'ls de noyas discretas y confiadas en la paraula d'un home, era flor que no volía malbaratar sos parfums, sinó que fos aspirada, de bon grat, sa finíssima essencia.
Per çó, encara que la opinió pública donava, ab rahó, com á certa la formalitat de las relacions entre 'n Prim y la Margarida, aquesta sóls formulá débil quexa contra 'l seu promés quan est, com rech que pren mare nova, aná separantse d'ella per dirigirse á la rival, la que 'l rebé ab cara de mes de maig y ab triomfals, ja que no humiliadoras ulladas á la desventurada filla dels masovers.
V
Passá un mes: temps suficient pera que l'Assumpta vencés las repugnancias, obstacles y dificultats que sa familia, parents y arents oposaren, de primer, al seu festeig y en conseqüencia al natural y honrat ideal del mateix, que no es altre que 'l matrimoni.
Aplanats, vensuts ó á punt d'esserho tots los destorbs nacionals é internacionals (casulans y de fora casa); agonitzant la diplomacia d'un cosí valenciá, --advocat dels de més crit de la vila del farro, vulgarment Olot,-- y derrotada, per tant, la dels altres consellers de la pubilla (pigmeus en comparació del compatrici de 'n Fontanella); preparada la cosa, dich, un bell dematí de Tots Sants la mare de 'n Prim se posá sas mellors robas, se calsá y estrená unas sabatas de vellut negre ab floch de seda y cotó (que per cert li foren massa justas y la feyan caminar ab pena) y va anársen á demanar en regla la jove Assumpta.
D' aquell dia en vuyt, á las primeras horas de la matinada, sortía 'n Prim de casa sua y, muntat en la revinguda mula del vehí Jep Rahim, s'encaminava, montanya avall del poble, vers la ciutat, á fi de preparar y enllestir los múltiples elements necessaris pera 'l casament. Aquell dia no li feu al minyó casi bé gens de mal lo dolor sort que de temps en temps patía, com sabeu ja.
A posta de sol era tornat á sa casa y, al cap d'una estoneta, després d'haver ensenyats á sa mare joyas, robas y llemins de bodas, doná una abrassada á la viuda, mentre aquesta s'afanyava á cusirli dos botons del gech, trencats un á l'anada y altre á la vinguda de ciutat.
Semblava qu' aquella dona s'hagués tret deu anys de sobre y qu' estés disposada á tráuresen altres deu.
VI
Altre mes passá volant.
Lo sol, que no fa com las personas, que 's cansan de tenir bondat, sinó que sembla que quant més ne vèssa en aquesta banda de mon més n' arreplega á l'altra, lo sol comensava á escampar los raigs de sa puríssima llum, quan exiren de casa l'Assumpta dos mossos ab escopetas de dos canons sobre las espatllas, muntaren en duas bravas cavalcaduras, que comensaren á trotar joyosament vers l'esglesia del poble, y al cap de breu estona, varen sentirse, ab curt espay d'una á l'altra, quatre descárregas de las duas escopetas de dos canons.
Seguidament exí de la casa, en ordenat desorde, una gran colla de gent: pares y avis, padrins y oncles, cosins y amichs de l'Assumpta y de 'n Prim, destacantse, entre tots y sobre tots, l'espiritual si bè maltractat barret del jurisconsult olotí, personatje del qual portém feta lleugera y per lleugera injusta menció honorífica, puix merexería no sóls planas enteras, sinó tambè ilustracions, notas y comentaris.
Tota aquella bellugosa y endiumenjada reunió de convidats semblava l'estudiat, encara que capritxós, mostruari d'un venedor de flors y fruytas las més variadas.
Pujaren los més joves á caball de matxos y eugas y la gent de més edat als dos entoldats carros preparats á l'era.
Aparegué la ditxosa parella dels nuvis.
En Prim ajudá á muntar y á acomodarse en l'envellutat silló d'una robusta euga á la nuvia; entregá á n' aquesta, ab una ma, lo mocadorat de confits y atmetllas qu' ella havía dexat damunt del pujador, arreglantli, ab l'altra ma, 'ls plechs del devant del vestit de seda negra; esperá á qu' ella s'acomodés bè un' arrecada que s'havía mal posada ab la branzida del muntar; li entregá després las riendas, estrenyentli las mans de passada, y, retornadas espléndidament las rialletas que l'Assumpta endressá al jove, va pujar aquest y afermarse en altra euga pariona, tot portant, al igual que la donzella, un mocador ple de confits, que lligá part-devant de la sella.
La comitiva emprengué la ruta en igual direcció que 'ls dos avansats ó batidors mencionats, los quals anaren dexant sentir, de tant en quant, trets y cridoria cada cop més secundada per altra cridoria popular.
Tothom arrivá sa y bo á l'esglesia, puix l'únich dolor que la indiscreta trepitjada d'una tia grassa y arrugada causá en lo tercer ó quart ull de poll (no puch desgraciadament precisarlo) del émul de Papinianus en la terra hont lo fajol es sempre insegur, s'havía ja casi del tot calmat.
Los nuvis se donaren la má y 'l sí sagramental, --aquell sí qu' instantáneament fineix en l'espay, durant per sempre en lo temps,-- y seguits, més que á l'anada, de donas pobras, homes vagamundos y xicots galifardeus, se 'n tornaren més alegres que cap mitjorn.
VII
Mentre las esposallas de l'Assumpta y de 'n Prim tenían lloch, una pobra noya, postrada al llit, sufría abrusadora febra. Tots la conexeu.
¡Pobr' ánima celestial!... ¡Pobra filla! Miréusela. Está sópita y respira ab la fatiga dels vells de vuytant' anys.
Un cop qu' altre bada 'ls ulls, y, al cap de petit moment de ficsarlos en una de las ratllas de llum viva que separan els finestrons, los acluca com pera retenir lo plor que vol exirli á flor de cara.
Tornéula á guaytar y tornaréu á admirarla.
Apar una santeta, ab son front resplandent de cristiana resignació, sas galtas esblanquidas, com si un arcángel n' hagués esborrat ab un cop d'ala tota mostra d'humana condició; sos llabis purs com un místich pensament.
Ara sembla que la son s'haja dolgut de son mortal sufrir... Ara sembla que s'es condormida del tot.
Tal creu lo bon jayo, conegut nostre, que mitjbada la porta de la cambra y trau lo cap; mes no tè temps d'haver esmentat bè la donzella, qu' aquesta, somrihent, li diu:
--Entréu, entréu, avi Lluch! No dormo.
--Bona l'hem feta! --respon lo vell entre formalisat y rioler. --Es la quarta vegada que 'm passa avuy lo mateix. Totas quatre vegadas m' has donat marso. ¡Ni may qu' ho encerti!
--Mellor, home de Dèu, mellor!
--¿Per qué?
--Perque axís podeu entrar y ferme companyía.
--No, no; á tú 't convé dormir y no vull esgarriarte la son.
--¡Son!... No 'n tinch gota, ben gota! --respon la noya fentse un xich per amunt del llit.
--Ténte compte! --fa 'l pobre vell, avansant y acotxant á la Margarida.
--¿Veyéu com bado 'ls ulls?... No, no 'n tinch de son.
--Donchs jo vull que 'n tingas, que qui mal dorm mal allarga, y...
--¡Oh, vos!... ¡Vos voldríau que tingués jo tantas cosas que no tinch!
A tan ingénuas paraulas seguí una estona de silenci.
Lo pobre vell se sentía perturbat y confós, malgrat son gran caudal d'esperiencia. Per fí, no sabé qué respondre, y succehí... lo que succeheix en semblants casos: que respongué lo pitjor:
--Tens rahó, noya.
Y com que semblant contesta fou seca y 'l vell se penadí d'haverla donada, comensá per reflecsionar qu' era un tonto de primera, y acabá per desconcertarse y callar com un mut.
En mal punt callá! Justament era quan la comitiva del casament tornava de l'esglesia, y 's sentia clar lo ressó de la tabola, mercés á la procsimitat y á una ratxa de vent favorable.
Al óurela 'l bon jayo, esparpellá la vista; s'alsá esferahit, y, sens obrir boca, acostá son cap blanch al cap de la noya y 'l protegí y amanyagá, ab la vista en la porta, com si temés qu' algú entraría á robarli.
La donzella plorá, mes no dexá de somriure y de semblar una imatge del cel.
VIII
Los primers dias, setmanas y mesos que seguiren al casament de l'Assumpta y de 'n Prim foren veritable floreig de ditxas, mustigada l'una al esclatarne altra de mellor.
¡Quántas vegadas permet Dèu que una ventura desmesurada sia preparació d'un gran escarment!
Tot just anava á cumplir un any de matrimoni, quan en Prim sentí créxer y tornarse molt agut lo dolor de la cama que fins alashoras no havía tingut casi bé gens de malicia. Comensá aquella á flaquejarli, á debilitárseli y á perdre l'antiga flecsibilitat.
De principi, bastá que la muller recordés al marit que 'l dolor podía ésser efecte de certa relliscada qu' ell havía tinguda ajudant á carregar un sach de blat; mes tal y tant insidiós va tornarse l'adoloriment, que la cara del pubill se posá fosca, al adonarse de que la condemnada cama li ranquejava á despit de greus esforsos de flaquesa.
Lo dolor se feu més intens; no hi valgueren metjes ni batxilleras, y hauríau presenciat lo següent espectacle, al cap de tretze mesos de las esposallas.
Al peu d'un llit, fregantli 'l cim dels cabells un pany de cortina del alcova, seya en cadira de brassos y apoyant una cama en dos ó tres coxins, un jove de vint y cinch anys, enarcat, ab barba crescuda, galtas esgroguehidas, ulls enfonzats y llabis contrets y esmortits.
Devant sèu, una dona també jove, trista com nit d'hivern, seya igualment, y á cada punt se li clucavan els ulls abatuts per la son; lo cap li era traydor, s'inclinava damunt del pit, y, arrivant al major grau de contracció possible, la infortunada esperimentava un sobressalt y tornava á obrir els ulls. ¡Feya tantas nits de carrera que no podía dormir mitja hora seguida! ¡Feya tantas y tantas nits que sentía ab esglay totas las remors, atribuhíntlashi lo més supersticiós significat! No hi há traydora més traydora que la son: vè quan no la volém y quan la voldríam ens fuig, ab rialla de bruxota.
L' inconsolable jove atravessava un d'aquells moments tristíssims en que la fantasía supera la realitat matexa.
Ab los vidriosos ulls esgarriats no veya res de lo que semblava mirar, y mirava las cosas ab major esment que si las hagués, una per una, vistas y palpadas. Puch dir que tenía 'l pensament al aguayt, ja que, com als cassadors que al aguayt cassan, res li passava desapercebut. Se sentía jove, y 's trobava vell; se sentía vessar la copa de las ilusions y de las esperansas, y 's trobava al plé d'un inesperat y horrible desengany; se sentía capás d'assaborir totas las ditxas, y 's trobava postrat per una desditxa inmensa. ¿Podém formárnosen cabal los qui, si anomeném "vall de llágrimas" la vida, es perque ho diu la Salve, quan no per donarnos ayres d'homes cansats del mon á fí d'interessar? ¿Podém ben imaginarnos nosaltres que, gracias á Dèu tenim salut, l'esgarrifós roséch d'un cor que, al any de disfrutadas las venturosas riquesas morals y materials d'un estat volgut ab anhel, se troba presoner d'un cos condempnat á no móures d'un seti fatal?
IX
Llarga estona feya que la inmaginació del malaventurat vagava d'una pena á l'altra y que la esposa 's condormía pera dexondirse al moment, quan se sentiren dos truchs seguits á la entrada del aposento.
--¿Quí hi há? --interrogá 'l pacient ab enrogullada veu; y mentre tossía per' aclarírsela:
--¿Dònas llicencia? --va demanar una persona ab débil accent.
--Endavant! --contestá 'l primer.
--Bon dia que Dèu nos dó; --digué l'avi Lluch, entrant y alsant una miqueta 'l cap, que li penjava ran de la boca del cor.
--Dèu nos lo dó bo y la Mare de Dèu; --afegí l'Assumpta, passantse una ma per la cara á fi de desensopirse.
--Y donchs: ¿cóm anem desd'ahir? --feu en Lluch.
--Sempre pitjor! --esclamá 'n Prim.-- Cada dia --prosseguí després d'un fort suspir,-- cada dia 'm trobo més carregat de dolor, y conech que la desgana, la falta de son y aquexa febra sorda qu' estich covant...
--Resignació, fillet, resignació! ¡Son tants que 's troban com tu! Creu un meu consell: pensa tothora en un pitjor: pensarhi es mitja cura.
--¡Ay, avi Lluch, qué n' hi há de diferencia del receptar al pendre!
--Ja ho sé; pero 'l teu mal no es mal de mort; es...
--Prou heu dit! --interrompé 'l jove ab desesper.-- No es mal de mort, sinó mal d'anarse consumint com un miserable.
--O d'anarse aconhortant com un bon crestiá! --Sí; --digué l'esposa;-- sí, avi Lluch: animéulo, déuli coratje, perque jo no sé cóm fermho. Hi há vegadas que li agafa un tremolor que fa basarda y li venen ganas de malmetrho tot.
--Y... ¿es sóls fruyt de la malaltía semblant desvari? ¿No s'hi barreja per res algun remordiment de la passada vida? ¿Tretze ó catorze mesos há, ton marit hauría desvariejat com dius, Assumpta?
Llarch silenci fou la contesta á las preguntas del vell.
Lo pacient clavá la ullada á terra, contrahénseli las cellas.
Ella mirá fit á fit á 'n Lluch y després baxá també 'ls ulls, no sabent qué férsen.
--A la bona de Dèu! --esclamá 'l vell, picant de mans com un nen al veure la lluna.-- Donéume gent que no 's senti mal de penadirse! Qui 's penadeix condol mereix... Sí: vosaltres esteu penadits, y jo vull fervos dolç com una bresca brescada 'l vostre penadiment. Reconexeu lo mal que causáreu á una noya ignocenta... y jo vull... En fi: lo que s'ha d'empenyar que 's venga d'un cop y fora mal de caps!
--¿Qué voléu dir? --insinuá l'Assumpta ab ansietat.
--Sí: ¿qué voléu dir? --repetí l'espós dalejant.
--Vull dir qu' aquella pobra donzella, que vosaltres sabéu, d'avuy en vuyt, si á Dèu plau, será muller d'un galan, virtuós y ben apanat minyó.
--Gracias, Senyor! --esclamá 'n Prim, volentse agenollar debades.
L'Assumpta axecá 'ls ulls al cel y duas llágrimas ennobliren sas galtas.
Lo bon vell afegí:
--No he acabat encara. Escoltéu: ¿voldríau véurela? ¿Vos agradaría sentir de sos llabis que 'us estima perque 'us perdona y que 'us perdona perque... perque us estima?
La tendresa, borbollant com aigua santa d'alegría dels llabis del bon Lluch, no 'l dexava parlar clarament. Los dos joves ne participaren, y, en defecte de mots, ab eloqüents signes mostraren llur ansietat.
L' avi Lluch aná al brancal de la porta y acompanyá als brassos dels dos esposos una donzella moreneta com una verge de retaula antich y agraciada ab la plenitud de galas de la joventut.
Lo desventurat Prim feu un nou esfors per' agenollarse á las plantas de l'angelical Margarida; mes, detingut per lo vell, se consolá ab plegar las duas mans y abaxar lo front.
Resaren tots quatre, y la oració acabá d'esventar per un sempre més la desavinensa entre la filla dels amos y la dels masovers.
X
¿Me preguntaréu ara cóm y quán termená la malaltía del pobre pubill?
Als qui 'us dexéu dominar y véncer pèl sentiment, ó als qui trobéu bo en veure sacrificada la justicia á la clemencia, apreciant aquella sempre cruél y may eccessiva la segona: á vosaltres sento havervos de dir que solzament se curaren los desvaris del jove espós, mes que no hi valgueren los esforsos de l'Assumpta, secundats pèls de la Margarida, pera remeyar al malalt. La enfermetat se feu crónica, precipitant la mort de la primera, mentre la segona, ditxosa ab son marit ditxós, ab un galindoy més maco que cap fruyta y una nena bonica com una vara de jessé, va viure y morir donant grat y gracias al cel.
En quant al avi Lluch,... respiréu: seguí essent lo mateix avi Lluch inventor d'adagis y esmenador d'alguns. Un dia 's vegé en perill de mort; tothom per mort lo donava, mes ell ne sortí y va riure á esclat de mort perque n' havía exit; pero 'l dia que va morirse... també 's quedá fent una rialla ben sancera perque s'havía mort.