I
Un camí desigual y tortuós en un vessant de montanya; fruyterar y hortas á cada costat; la bassa del rogench molí fonda y migplena; aquest, més avallet, traquetejant com un cor alegre; una fresca veu de noya modulant una cansó, ara dominant y ara dominantla 'l soroll del molí.
Lo molí no es gens rich, ni té vanitat de mostrar lo que no es; ans al contrari, s'enfonza y arrauleix darrera gran espessor de fullam de noguera y castanyer, maridats desde 'l temps dels besavis, que Dèu tinga.
Humil sense baxesa, com la caseta-molí, n' es la molinera Blanca: minyoneta de setze anys, fets per l'entrant de primavera, y filla única dels vells molinerets que 's guaytan en ella com ella 's mira en ells.
Es cap al tart d'una xafagosa diada d'agost. Los pares de la Blanca son á l'horta que regan: la muller, més ben conservada que 'l jay, trámach en mans, obra escorreguda á l'aygua qu' ha de passar justa pèls reguerons, y 'l marit, desde l'altra banda, y fincantse un cop qu' altre dins del tros ó partió, cuyda de que la corrent no s'esgarríe sense quant val ni quant costa. Ha sigut any de pluja regatejada, y cal recordar, com may, la dita vella: "no 's tè sinó lo que s'aprofita."
La molinera Blanca travalla sola al molí. Tota emblanquida, á clapas, desde 'ls revolucionaris cabells y las conservadoras ceyas y pestanyas á las espardenyas de beta vermellosa, seu en un cantó fent mitja.
Comensa nova cansó més alegroya de tonada que cap oriol:
"Ne pararém las taulas de palmas y de rams, de llor y d'olivera y un ciri molt galan: Jesús, María; y un ciri molt galan."
"Allá en lo Paradís si n' hi há un banch molt gran: á un cap hi seu sant Pere y al altre sant Joan: Jesus, María; y al altre sant Joan."
De tant en tant, observa si va bè 'l raig de farina, hi posa la má de través, frega suaument los dos primers dits un ab l'altre, y repren ab alegría l'interrompuda cansó, cerciorada de que la feyna va per ella matexa.
"En mitj dels dos dexebles Jesús está plorant... ¿De qué ploréu, Jesús? ¿De qué ploréu vos tant? Jesús, María; ¿de qué ploréu vos tant?"
II
Comensa á fosquejar, quan s'escau á passar per devant del molí 'l carboner Ben Plantat, (per lo molt que n' era duya tant agradós motiu,) ennegrit per lo polsim del carbó, á peu y tirant dels caps de corda sos dos matxos carregats.
Per no ésser sentit de la Blanca, ha empallats los esquellinchs del bestiar, y cuyda molt de que aquest camini sense fregar solzament cap roch dels que hi há al mitj del pas.
La Blanca no n' ha hagut esment, y canta la quarta posada de la bella cansó, que fa:
"Son tres de companyía, la mort me van cercant: lo un n' es el mal Judas y l'altre 'l Barrabám: Jesús, María, y l'altre 'l Barrabám."
Lo darrer só dura que dura, tot apagantse, com si á la cantadora li recás abandonarlo. Sembla que l'amanyaga al despedírsen.
Com es ja tant esmortida la claror, la tendra molinera va per situarse al pas de la porta, tot just en lo moment en qu' entra, no sens rezels, lo carboner.
Ella s'esglaya y fa una passa enrera, perque l'aspecte del jove revela clar la maldat dels intents.
Lo carboner sab y coneix de cert qu' han d'ésser vanas las paraulas, y abusará de la forsa brutal contra 'l desvaliment de la pobra donzella. Sembla ja un corp anant á llensarse damunt d'una coloma que creu agonitzant. S'ha assegurat de que ningú pot aydar á la fadrina, y la seguretat de la victoria li posa en llabis una rialleta tan vil com lo vilíssim brillejar de sos ulls.
Mes la serenitat no abandona á la donzella, y als crits de: "¡Malvat! ¡Pervers!" rebat als ulls del infame un grapat de farina que l'encega de moment, donant temps y ocasió á lleugeríssima fuyta de la noya.
III
Pares, bons pares, bé podéu anar regant! Vostra Blanca, tant com será molinera, no 's dexará ennegrir per carboners malvats.
Dexáula ésser sempre molinera, que no han de faltarli honrats moliners per triar.
La mort del tasta-vins Era l'home de qui vull parlarvos en la present relació, un d'aquexos tant familiarisats ab lo such dels rahims, que 's semblan als metjes êxperts, los quals, sóls ab pendre 'l pols dels malalts, conexen los antecedents y circunstancias de la malaltía, de modo que quan intentan ressenyar uns y altras, alsan una má com pera taparvos la boca, á fí de que no 'ls hi poseu observacions que no necessitan, y somriuhen fent signes afirmatius ab suaus moviments.
Donchs lo tal mestre, sens rival en l'art d'endevinar y fins en lo de presentar bè 'l paladeig dels vins, arrivá una vegada á la masía de cert oncle mèu á fer compra de garnatxa.
Mon oncle agafá un gros y negríssim llum de cuyna, l'encengué y, ab lo corresponent got á la ma, conduhí 'l traficant al saller fresch com una rosa.
S'obrí l'axeta de la bota, rajá furient y escumosa la garnatxa, y quan n' hi hagué al got dos ó tres travessos de dit, lo traficant, ab lo cap-jup, baxa la vista y repicant á terra la planta del peu dret, apoyat pèl taló, va practicar devotament lo tast.
--Aquest vi es cullit á Espolla l'any...
Lo traficant no pogué acabar. Va venirli un accident y caygué aplomat al sol de terra.
Mon oncle, qu' es tot un galan y bondadós pagés, l'aconduhí y tractá com si fos persona de sa casa.
S'enviá á cercar al metje, y 'ls remeys varen reviscolar al pacient.
Tornat en sí, la primera idea que li vingué á la memoria fou la del tast de la garnatxa, y digué, concloguent l'interrompuda frase: "...L' any 1792."
Y morí rihent.