cóm puch quedarme ab las ganas d'escríurelas, si 'l que voldría fòra tenir l'enginy del mellor mestre de coblas ampurdanesas, pera compondre una tonada ab que 'ls meus recorts poguessen cantarse?
Pára atenció, jovent, y procura, com jo, no ésser may desagrahit.
I
Ballant sardanas vaig conéxer á la pagesa més galindoya del Ampurdá petit.
¿Que si las puntejava bé, dihéu? ¿Que si movía 'l cos ab una gracia que res tenía que veure ab la desinvoltura, ni ab cosa que pogués semblarshi de set horas lluny?
Las sèvas galtas eran del color de las rosas barrejat ab lo color de las gemadas assutzenas: rosor blanca ó blancor rosada: com volguéu, minyons, com volguéu. Sas arrecadas de plata y esmeraldas, present de la padrina de confirmar, (emparentada ab un argenter vell de Girona) saltirejavan com dos aucells acabats de sortir del niu, que no saben avenirse de la sort que han alcansat. Una rialla pura y regalada s'entretenía en sos llabis, descubrint dos rengles de dents blancas que ni somniadas.
Lo vent, enjogassantse ab sos cabells negres y ab un pany de son mocador del coll, va donarme una sessió de febra, mes de febra tan dolsa que tant-de-bó la pogués encomanar als afligits!
Per lo que diu als dos minyons que donavan, un á cada costat, la ma á la fadrina, no m' engelosiren poch ni molt. Varen semblarme germans d'ella, y no hi tenían cap mica de retiransa.
II
Diguí á la gentil balladora la meva estimació, y ella li doná 'l més tendre y animador aculliment.
--¡Valdament no m' enganyis, com no t' enganyaré jo may de la vida!
Axí 'm parlá y jo vaig respóndreli:
--Dèu me llevi la salut, si may t' he d'enganyar.
Y 'ns hauríam casat pèl juny vinent, sinó que 'l seu pare duya voluntat á un altre minyó del meu temps, ne feya ja molt.
Era 'l pare d'ella un home colrat pèl sol dels camps y vinyas, tant com pèl de las festas majors estiuhencas. Quan se citava un sardanista de cap-d'ala 'l retreya tothom á n' ell. Ballava á l'antiga usansa, vull dir un xich massa estirat de cos y camas, y era un altre xich massa aficionat al antich contrapás que serveix pera cantarhi tota la Passió y Mort de Nostre Senyor Jesu-Crist.
Donchs jo vaig procurar apendre bè la sardana, y, assegurat de lluhirmhi, vaig puntejarla, de parella ab ma estimada, devant d'éll.
¿Voléu un home content?
Sabia que jo --mal no m'estiga 'l dirho,-- era bon minyó, y al veure qu' ensopegava tan bè ab sa filla 'ls contrapunts més enrevessats y dificultosos, esclamá ab alegría desmesurada y tot abrassantme:
--Bé, noy maco! T' hi has lluhit... ¿Vols casarte ab ma filla? Avuy fos y demá festa! ¡Cásathi; caséuvos! L' altre bordegás que la preten no s'hi avé de bon tros tant com tu, ab la noya!... M' hi ha caigut la baba, veyentvos puntejar tan ben avinguts... Tu m' has d'ésser gendre y no altre... Vull tenir per gendre un sardanista que fassi rotllo y tu, que ja 'n fas, més ne farás encara al costat meu.
III
Varem casarnos pèl setembre, quan lo most se dexa esprémer, dins las samals, la generosa sanch que fermenta y balla de goig; quan s'omplan els cups y 'ls vremadors no 's cansan de tabolejar com uns plagas que son.
La nit de la diada en que 'l senyor Rector va casarnos, ufana la lluna de sa plenitut enviava al mon claror abundosa y suau com l'amor d'una mare.
Y va omplirse de gent l'era que semblava una gran safata de plata vella. Espinguejá 'l fluviol, repicá 'l tamborino, soná la gralla, y fadrins y casats, noys y nenas, tothom puntejá la sardana. Fins lo senyor Rector (¡may més ne tindrém cap de tan paisá!) va ferhi un punt dels seus, posantse un gran penjoll de sotana á cada costat pera que no li fes nosa.
La bulla durá duas horas llargas (la plagasitat del senyor Rector un quart y no més); rodá la porrona de l'un sardanista al altre; lo barber va treure corrandas que cantá l'hostalera ab un ayre de veu tant y més escayent que may: tothom semblava sortit de mare, mes tothom se n' aná á fer la non-non y á posar ploma axís que la lluna, ab recansa d'enamorada, s'amagá darrera uns núvols que, al cap de pocas estonas y quan ab ma nuvia eram ja al llit, se desferen en carinyós ruxat.
IV
Tinch, grat sia á Deu, dos nens y duas nenas més sanitosos que cap Estihuet de sant Martí. Si al un li diuhen bonich, més al altre. Ningú diu que se 'm semblin, ningú... llevat la dona. El sogre sosté, --á peu, á cavall y en carro,-- que tots ells tenen el meu mateix posat.
Vè la nit de sant Joan; vè la de sant Pere y alsem gran pila de bruch y estellas ben rehinosas.
Está amanida... ¡Cala, noy gran, cala per tots quatre costats!... Ja fuma, ja espetega, ja s'encen, ja flameja enrojint las caras de tot lo voltant... ¡Quina cridoria, Verge santa de Nuria! Sembla que tot se n' entri.
Los meus fills y 'ls d'altres parroquians me donan las manetas á mí y al sogre, y aprenen de ballar sardanas al entorn de la fogayna.
V ¡Sardana del meu cor! Si sè, al morirme, qu' encara regnas plahenta y casta per plassas, masías y cabanyas; si sè qu' ets encara la dansa volguda dels meus, es segur, bèn segur que moriré en gracia de Dèu.