I
La sala-menjador del oncle Toni, batlle constitucional del poble, es llargaruda, gran y emblanquida de poch há.
Trenta caps s'hi belluguejan; trenta caps que recorran tota l'escala de població de cabells: desde la més abundant á la més castigada, desde 'l cap tantost calvo al més ben guardat per la mare naturalesa de sas inclemencias de madrastra.
Aquexos trenta caps ho son, casi sens escepció, de trenta familias que recorran un' altra escala: la de la riquesa: vull dir que barrejada hi há gent ab molt per perdre y gent ab molt per guanyar. Tot es hu tractantse de lo que motiva la reunió.
Se tracta d'honrar ab musica y diversió honrada la festa del Roser, que s'escau al mes en que las flors se donan uns petons que fan venir ganas de rébren d'altras flors, y en que tota la Naturalesa se remou y 's fa veure com si anés acasarada.
Escoltéu al oncle Toni, vell... es á dir, jove de sexanta tres anys fets, ab humor d'estudiant de Cervera corrent la tuna, ó de marxant afavorit per un vol de solteras.
"--No he hagut de menester al nunci pera pregonar qu' enguany hi há un' anyada com no s'havía vist tres vegadas, del meu recort: prou qu' ho sabeu tots, com també sabeu que ja no tenim guerra que se 'ns menjava de viu en viu. Ara bè: la festa del Roser no ha de desdir de la dels altres anys, sinó al contrari. Vull dir que no hi han de faltar ballas, perque sense ballas el jovent cauría malalt, y ab ballas han d'espigarse més festeigs y tractes y han d'emparaularse més casoris en un sol dia, que 'ls que s'han fet de cinch anys ensá. Sou vintinou caps de familia que m' escoltéu, y son vintinou mares las que, ara com ara, s'están á casa la segretaría ab la dona, més engrescada, de segur, qu' engrescats estém nosaltres... Calléu!... Ja las sento... Ah, ah, ah!"
Axís termina l'oncle Toni, es á dir, rihent ab més satisfacció que cap frare al olorar xocolata ben carregada de canyella.
Los concurrents s'entregiran com ell, y, encara no se n' adonan, que ja 's veuhen rodejats d'una garlanda de donas que competexen en quina cridará més fort:
--Ballas! Ballas!
--Sí: volem duas coblas lluhidas!
--Volem puntejar dos dias seguits!
--Volem ballar! Volem ballar!
II
La cobla dels Guixetayres es una cobla de cinch musichs, homes revellidots, que van afeytats de cara y dos d'ells ab patilla curta á la antiga usansa. Los instruments que tocan son, com més de quatre lectors sabrán ó presumirán: flaviol y tamborí, dos tiples, tenora y fiscorn.
La cobla dels Sastres (tres dels musichs ho son, encara que no 'u semblin) se composa de sis joves que, com los Guixetayres, passarán á l'historia avuy per demá que s'escriga la de las coblas d'Ampurdá. De menos granadas se n' escriuhen y 'n parlan els sabis en lletras grossas, y més encara en lletras menudas al capdevall de las planas y ab cada abreviatura de mots qu' hi canta 'l misteri, perque no 's capeix un sabi sense lletra menuda y ménos sense abreviaturas.
Tornem á las coblas.
Allí, á la gran plassa, s'están assegudas sobre duas carretas posadas de través, sense pals en lo costat que fa cara á la gent, y un gran piló sota las junturas de las llansas. Devant per devant se troban sens esperit de rivalitat, si bé animadas de natural y llegítima aspiració de victoria. ¡Com que hi va l'honra qu' al mon se coneix més gran, que es la de musich!
Part-devall de las duas coblas, se balandreja un estany de variadas barretinas, vermellas casi totas com los quicaraquichs, de mocadors llampants, de flors rojas, moradas y groguencas y de capets ben clenxinats. Aquí dos aplegadors, ó com si diguessem dos sacristans êxterns d'hermitas (qu' axó venen á ésser) mostran l'altaret, penjant del coll, als nens y nenas que miran boca-badats l'imatje entre semprevivas y darrera 'l trapat de filferro, tirant algun quarto per la justa obertura posada al efecte en la part inferior del xich altar. Més ensá, van els avellanayres, (un d'ells ranco, y mitj tocat de l'ala), no cansantse de cridar: "Apa, jovent! Apa, quitxalla!... Torradas y grossas; sospeséu! sospeséu!..." Més enllá, passejan, ab sa gran cistella y la mitja cana penjant del plech del bras, el marxant y la marxanta, y, competint ab ells, una gitaneta que mostra tiras de randa y de punta, ab los brassos allargats ondulant d'una ma á l'altra. En llochs més apartats hi há 'ls venedors de rosquillas, d'aiguardent, de vi y de resolis, vigilant las baboyas é incitant á un joch en que may perden perque saben á la prima lo que 'ls convé. Ells que sabis!
III
Ja arriva á la plassa 'l batlle, de parella ab el jutje de pau, tots dos vestits de las festas y enmangalats tots dos; davant d'ells lo nunci-agotzil-guardaboscos, etc; darrera, 'ls regidors y 'l secretari, y més endarrera y per l'entorn, alguns xavalots estrafent, sense malicia, las autoritats del poble. Son el diable! (Els xicots: ey!)
La jovenalla los reb ab cridoria y picaments de mans.
Alguns minyons més espansius van á festejar de prop al alcalde, peró aquest no vol que 'l rebreguin: lo que vol es puntejar lo contrapás. Repara en la corpulenta muller del jutje, se n' hi va de dret y la trau á ballar, mentre que 'l jutje, que no hi veu gayre, va lluquejant, lluquejant á cassa de l'alcaldesa per' obsequiarla d'igual modo que obsequiat se veu en sa costella. De tant que vol veure á la dona del batlle, no sab véurela; l'alcalde ho contempla rihent, perque está en autos de la brometa que s'está jogant á son colega; lo jutje, desesperantse ja, sent una tos molt marcada y se n' hi va de dret. Exía la tos de la boca de l'alcaldesa, la qual, fent un signe espressiu á son marit y á la corpulenta balladora, dòna 'l bras al jutje.
Lo fluviol de la cobla dels Guixetayres, á un signe del batlle, enjega llarch y refilat intróhit. Lo contrapás brolla com una corrent d'aigua fresca per entre olorosos romanins.
IV
Tant bon punt ha comensat la dansa, arriva una xicota corrent desesperada, com si la perseguís alguna mala cosa.
--¡Ajudéume!... ¡Socors!... ¡Amparéume!...
S'esclama, veu al jutje de pau, y va á abrassarshi com si ell fos arbre de bondat y ella eura necessitada de sosteniment.
No es eura, no, qu' es una de las donzellas més agraciadas del poble, y tant de bo hagués sigut jo alashoras jutje, que no m' hauría esparverat com ell al véurem abrassat.
Mes ¿cóm s'esplica la conducta de tan gentil y honesta minyona? ¿Cóm s'atreveix á fer abrassadas á un home enmaynadat deu anys há á rahó d'una criatura per any?
Si: 'l jutje 's queda tot alelat; la sèva balladora, ó sia la dona del batlle, xiscla; aquest vola al lloch del sinistre, estiragassant del bras á la rodona jutjesa, que 's sent venir un desmay y 's desmaya á la fi, per no veure... lo qu' hauría de veure; anhelant, ansiosa, va acostantse la gent á contemplar aquella may vista ni somniada escena: tothom s'hi agrupa, fora qui primer debía agruparshi, ço es l'agutzil que, sota uns sálzers, está traguejantne del dols ab una viuda y dos casats que tenen las donas fora, gracias á Dèu. Los musichs baxan de las carretas á veure en qué parará aquell ball, ja que han hagut de parar el seu; los baboyers s'apartan de las baboyas, y 's mou un axám tan gran y espés de ditxos y de conversas, d'empentas, de trepitjadas y de cops de tota mena, que sembla que algú haja capgirat un buch y que, enverinadas las abellas, pessiguin á dret y á tort.
Pero ¿de qué pervé y en qué parará tal y tanta gresca?
Miréu: s'acosta y arriva corrent un home de cinquant' anys, garrot en ma, perseguint á la donzella. ¿Que si n' es de lleig? Més que las medecinas per qui está bo; més que un desengany quan un hom es pobre; més lleig que 'l mon. ¡Y pensar qu' es oncle d'aquell pom de flors y que, irritat, fora de sí, la persegueix pera castigarla de lo que no mereix cástich sinó enhorabonas! ¡Pensar que tota la culpa de la noya está en no voler donar paraula de casament á n' aquell vell insensat!
--¡Ay! vol matarme! --crida la pobra, agenollantse als peus del batlle, agafantli las duas camas y fentlo sorollar.
--¿Matarte? Ara ho veuràs, polla rossa!
Diu axís un minyó d'uns vintivuyt anys, alt, ben plantat, llicenciat del eczércit, segons se veu per la cinta de seda que li volta 'l coll y per lo canó de llauna que li apunta d'una butxaca. Mentres ho diu, ja m' ha desarmat al oncle de son garrot y ja s'ha posat devant de la donzella.
--Senyor jutje: segresto la noya. Senyor oncle, ja pot picar de peus tant com li sembli: me casaré ab ella perque 'm vol, y prometo donar á vosté, en cambi,... ¿may diría qué? Set nevots que li prenguin set nevodas en diadas consemblants á las d'avuy. Per ara, li dono grans mercés d'haverme portat la festejadora devant de las autoritats.
No 'us podeu imaginar l'alegría del concurs al veure tan franca y aixeridament castigada la tiranía del perseguidor. Semblava que tothom hagués tinguda una gran sort. Al senyor batlle, especialment, li agradá tant la jogada y trobá tan bonica la parella que feyan el minyó y la minyona, anant ja de brasset, que ordená á las duas coblas tocar al plegat l'himne de Riego: única pessa de música que plegadas podían tocar. ¡Gat dels frares!... ¿Oy que va bè 'l calificarlo axís?
Després seguiren las ballas com si res hagués estat, y l'endemá l'oncle de la noya se n' aná á pendre las aiguas de Caldas, perque... 'l reuma que patía se li accentuá horriblement.