I
Un cop l'home al camp i la petita Agneta vestida, ella la Madrona, passava un dia al Delma, l'altre a la Rectoria, l'altre a câl Ram, a buscar la roba bruta; se'n anava a la bassa del Rec i hala, cop de picador va, cop de picador ve, fins a deixar-la com una patena.
Al seu entorn el sol queia sobre els camps arrencant notes lluentes a les fulles del blat-de-moro, que al passar el ventitjol, es movien suaument, amb flonjos frecs de ruixada. Al detràs s'hi veien, un xic ensotades, les albes que vorejaven la riera, on una munió de pardals cascabellejava sense parar, anant i venint, volant de l'una a l'altra, fugint tots d'un plegat en ràfegues de alegria. La petita Agneta més avallet, descalça i amb les faldilletes arrebossades, s'entretenia buscant créixems pels marges del regarot, contenta de sentir-se fresc pessigolleig de l'aigua, follejant al passar per ses cametes nues.
I en tant la Madrona, agenollada al camí i amb el cos inclinat sobre la bassa, de manera que al començar a rentar, son bust es reflexava sobre el mirall de l'aigua neta, hala, cop de picador va, cop de picador ve.
-Que vagi net, Madrona!...- li deia l'un, passant pel camí.
-Rentant?- li feia l'altre, -feina pesada!...
-Oidà, sort que n'hi hagi!- contestava ella rient, i anava agafant la roba del cove, peça darrera peça; ben mullada la estirava a la banca, prenia el sabó i vinga fregar-la, vinga fregar-la bé... i semblava que la roba es reinflés, tota ella s'omplia d'un formigueig de bombolletes que es fonien i reeixien; i, de sobte, d'en mig d'aquell barbolleig, s'obria una bambolla grossa... plena... on s'enmirallaven un moment el blau del cel, el verd dels arbres... tot petit, més petit que una ungla, -esclatava i es fonia tot. I quan aquella brumera, tota flonja s'estarrufava per les seves mans, lliscava per la banca i es gronxava aprés calmosament sobre el lletós toll de la bassa, la Madrona esbandia la peça i hala, cop de picador ve, cop de picador va.
De tant en tant, l'Agneta, d'allà baix estant, rompia en una explossió de crits:
-Mieu-se, mare, mieu-se, quin un de tan gros?... oi que es groos, mare?...-
I ella es girava i la veia allà baix tota petita, amarada de sol, amb el bras dret estès i a la mà una mota verda.
-Porta'l, filla, porta'l!...- li deia somrient...
I la petita venia, xip, xap, saltironant per l'aigua i li donava el créixem. Ella l'esbandia bé i el posava amb els altres que ja havien collit, de sobre un mocador estès a terra... I l'Agneta saltava de contenta, picant de mans...
-Ma, que n'hi han!... oi que n'hi han, mare?...
-Molts!...-
I se'n tornava, rossa d'aire i d'alegria, regarot avall, llençant esquitxos...
I hi havia una calma en tot l'entorn!... Una tranquilitat fondíssima es desprenia de l'immensitat blava i animada tots els detalls, reposant-hi i acaronant-los, de una carícia enervadora i quieta!... Aquella llenca de pla amb sa verdor movedissa; les renegrides cases del poble, tancant l'horitzó per la banda de baix, totes petites, com aclofades al pes dels anys; el campanar de l'església quadrat i feixuc, alçant-se només d'uns quants pams per sobre les teulades, fins les figures solitàries que de tard en tard transitaven plana amunt o plana avall, tota aquella Naturalesa, tant viva i palpitant com era, tenia un no sé què d'enervador, com un regust de tristesa en mig de la claror enlluernadora del sol que l'amargava. I la Madrona se'l sentia entrar fins al moll dels ossos aquell ensopiment afalagador, aquella tristesa apagada... poc a poc s'anava trobant tota lassa... ses idees es movien peresosament com si volguessin adormir-se... gronxant-se com semblava que s'havia de gronxar aquell aire tebió... i poc a poc també els cops del picador s'adormien,... s'adormien fins a ressonar tots apagats, en mig de la soledat, on les cigales xerricaven... La petita Agneta, cansada de buscar créixems, se'n anava a l'ombra del bosc a tapar nius de formigues...
I el rellotge del poble anava desgranant l'enfilall de les hores; una darrera l'altra se'n anaven desprenent i amb la vibració del metall s'esbombaven pels camps i s'esvaïen.
Vora migdia, la Madrona s'havia d'alçar cada dematí per deixar passar a l'avi Teiu, -un pobre vell abandonat, sense fills i sense casa, que es guanyava la vida a l'estiu portant llenya del bosc, al hivern captant per les masies. Cada dia a aquella hora, tornava el pobre vell encorvat, sota el pes dels anys i de la fusta seca... i tenia quelcom de brutal l'espectacle d'aquell home decrèpit, d'aquella deixalla de la vida, rebatent-se i lluitant encara pel miserable mos de pa.
-I doncs, l'avi... vos sempre amb la llenya!...
-Què hi vols fer, filla! com tu amb la roba!... d'una manera o altre hem d'esperar a la Seca! I passava i s'allunyava, caminet ençà, tot fent tantines...
I era tan fonda la resignació que hi havia en aquelles paraules, que la Madrona, tot mirant-se'l, s'hi entristia... Com si la vista d'aquell home li despertés els sentits, cada dia al passar l'enfonsava en una penombra anguniosa, on triomfava de son ensopiment la visió de la misèria... El dia que la Seca arribés, aquell home es fondria... mai més tornaria a passar i ella seguiria rentant i els camps seguirien alegres com si res hagués succeït... i després li tocaria a n'ella... i els camps seguirien florint... i vagament, sense ni donar-se'n compte, sentia tota la desesperació, tota la impotència de l'home en la obra gran de la Naturalesa -en la obra que allà mateix, davant seu i en ella mateixa, s'anava complint a celobert i a sol batent, sense por ni vacil·lacions, amb la salvatge indepèndencia de lo que és perquè ha de ser.
De sobte una ratxa d'aire fresc, d'un aire nou, li amarava la cara de frescor, fent-li encabritar els cabells folls, dessota del mocador que espategava, i aviat de tota la plana se'n alçava un revifament; la petita Agneta tornava del lluny, cantant i tota alegra; els blats-de-moro alçaven ses fulles tendres, com infants movent els braços... d'entre ells les cogullades se'n alçaven altes... altes i piulant; les orenetes passaven a escamots i dels boscos llunyans en venien els xisclets de les esquerpes garces i els tristos gemecs dels gaigs. Llavors, ratxada darrera ratxada, entre efluvis i frisaments, la marinada fresca i clara s'esbandia per tot el pla. A la segona o tercera ratxa, el campanar tocava l'Oració...
La Madrona aplegava la roba, i amb la petita Agneta al davant com un cabridet fidel se'n tornava cap al poble -la banca sota el bras i el cove al cap, tota airosa i cimbrejant.
II
I els dies s'anaven escorrent amb la mateixa monotonia amb que l'aigua del rec anava avall... Aquell poble amb sos quatre carrers estrets i llargaruts, perduts en mig del pla, amb aquella plaça petita amb una acàcia al mig, morint-se de set, tenia la calma dels horitzons llunyans ficada fins a les escletxes de les pedres... i aquella calma s'entafurava per la fosca de les cases, n'omplia els recons més amagats i reposava en els ulls dels seus habitants, en sos moviments pausats, en sos sentiments i tot, tancats amb clau i forrellat en lo més fondo dels seus cors.
I tota aquella bona gent, naixia, vivia i moria entre aquells murs renegrits, en sense que, pel defora, semblés sisquera que es dongués compte de la Vida... Sols la fam els movia a n'aquells homes de moviments pausats, curts de paraules, però llargs de fets... l'hivern era per ells el fantasma negre... per això només els feia somriure, veure, com allavores, la plana ben atapeïda; quan n'estaven segurs de passar l'hivern amb pans a la post i foc a la llar, tot el poble s'animava, rompia en una explossió d'alegria baladrera, de cops bestials dels uns als altres, de rialles i corredisses, sense to ni so... Després les cares tornaven a allargar-se, els ulls a mirar calmosament... i el poble es tornava a jaure, cansat d'haver estat alegre.
I no obstant, al veure aquell posat de Déu n'hi do que feien aquells homes, tots totxos, tots ensopits, ningú hauria dit els vicis, les envejes, les ambicions que en el seu fons covaven... Sols de tard en tard una espurna que esclatava -l'escàndol d'una noia atrapada en els blats, la venjança que arrasava una horta en una nit,- somovien aquell llac encantat. I llavores per vuit dies ningú parlava de res més; en parlaven les velles a l'eixir de missa matinal; els homes, anant i venint dels camps; les dones, furejant per tot; la quitxalla a costura entre el cant de l'a-b-c; els ganduls a la taverna entre núvols de fum i fortor d'aiguardent...i en parlaven recalcant-s'hi... amb una rialleta freda, que tallava com una fulla de ganivet... Però passaven els dies, el llac es tornava a encalmar i del fet no en quedava més que un record llunyà; un altre, de tants com n'hi havien...
I els homes tornaven a anar del camp al poble i del poble al camp, tots callats, tots ensopits, les dones feinejaven mandrosament, a l'aguait d'una altra passada, el cerraller picava poc a poc a l'enclusa com duent el compàs d'aquella vida adormida, mentre l'espardenyer, cama ací, cama enllà de la banqueta, fent el rotllo de cànem, que havia de ser la sola, rondinava una cançó insulsa, que les fadrines -un aplec de notes clares en la penombra de la botiga,- repetien a chor... I quan venia la tarda, com una invisible onada de blavor que s'estenia pel pla, les dones s'asseien pels portals, les unes fent mitja, sempre a l'aguait, les altres de cara a la paret, el coixí de fer puntes recolçat al caire del portal, i mentre a fora les cigales xerricaven sa cançó sempre igual, a dins del poble se sentia, com un altre cant, el tricoteig dels boixets, al saltar nerviosament d'un cantó a l'altre. Fins les orenetes, aquells llampecs de llibertat, semblava que hi entressin en aquell concert de vida tant natural, perdut en plena Naturalesa, i indiferents, sense cap mena de por, es despenjaven de llurs nius, penjats als relleus dels murs, passaven brunzint entre els grups i en graciosa ondulació, es remuntaven altra vegada al niu, on quedaven penjades, un moment, aletejant.
Sols a entrada de fosc, quan els grills començaven a tritllejar i pel carrer començaven a destacar-se els blancais de les camises en l'acabament de la claror, a l'acoplar-se a l'era del Delma tota la quitxalla del poble, semblava que per un instant s'animés aquella vida, semblava que amb la nit hi entressin melangies, s'hi respiressin neguits... I la quitxalla cantava... cantava saltant, ballant, corrent d'un cantó a l'altre mentre allà baix l'estesa dels camps s'anava emboirant, emboirant solemnement en el misteri del cap-al-tard. Però venia la fosca, el cel s'omplia d'estrelles, la terra de remors, i el poble queia pesadament en la son amodorrada del cos romput i de l'ànima dormida.
III
Aquell dia, a l'obrir la porta del carrer, va sobtar a la Madrona la xafagor que es sentia... No passava ni un alè d'aire, allà baix l'horitzó es veia tot confós...
-Bon dia, Ton- digué tot tancant-hi altra vegada, a un home que passava.
-Bon dia i bona hora!...
I va rompre a caminar carrer avall.
La campana de l'església tocava a missa; al lluny els cops de mall de câl cerraller sonaven acompassadament.
Al passar per la plaça, va veure dugues noietes que se'n anaven a costura tot trencant ametllons...
-Tu, Mariagna...- digué a una, -digues a ta mare que allà a les deu em dongui una passada per casa... que tinc la Agneta al llit...
-Ja ho diré jo! va saltar l'altra...
-Oh, és a pagès, avui, la mare!...
-Vaja, doncs, bona minyona...
I va tombar pel carrer de Dalt. Davant de câl Lari es va tenir de parar. L'hereu enganxava l'euga i amb les mosques no volia estar quieta...
-Xo... o... o!... malitsiga les mosques!...
-I doncs, que no vol estar quieta?...
-Ca... aquestes recondemnades de mosques, que senten canvi de temps!
I va seguir caminant carrer de Dalt avall, fins a ser al Delma.
-Am Maria?...
-Estones ha que t'esperava- cridà una veu des del fons. -Mira't, aquí a l'entrada trobaràs el cove. Tu mateixa!...
-Vaja, doncs... Déu vos guard!...
I amb el cove al cap, s'allunyà per la soleiada del de fora, camí del rec, com cada dia...
D'un tros lluny ja va sentir la xerrameca de les dones i el patim-patam dels picadors, en mig del tritlleig dels pardals. Era un quadro alegre, una visió clara, aquell conjunt de la blancor de la roba, del moviment dels picadors, del xipolleig de l'aigua, tot enquadrat per aquell cel enorme de blavor i llibertat. Però la Madrona es senti contrariada; li agradava més estar-hi sola, ella, al rec... aquelles dones tenien unes llengues que tallaven i tot era batxillejar... -que si aquest i la fulana... que si aquell i l'altra...
Va agafar el seu lloc i es posà a rentar... Com sobtades per sa presència, les dones varen callar... sols se sentia el patim-patam dels picadors.
-No repareu quin dia tan enxuvat que es posa avui?- va dir una al cap d'una estona, traient-se el mocador del cap, -filles, jo suo a raig fet!...
-Oh, i que com més va, més- saltà una altra.
-Què ho deu fer?
-Digues al Mariano que ho consulti al parnòstric!- va dir una de petita i grofolluda, tot fent l'ullet a les altres.
Algunes varen riure dissimuladament però totes tornaren a callar de seguida... Hi havia quelcom d'anguniós aquell dia, en aquell aire, quelcom que s'hi anava infiltrant poc a poc; la xafagor s'aplomava cada cop més, els pardals varen anar fugint d'un a un, no se'n sentia piular cap... I de sobte va venir una ratxada d'un vent calent, que assecava la gola...
Tres o quatre peces volaren arrencades dels coves, movent gran esvalot entre les dones. Quan tot es tornà a calmar, va quedar un silenci estrany, ple de tristesa i d'expectació. Semblava que la Terra escoltés. Els horitzons s'espessien més a cada moment.
Va passar una altra ratxa; una dona va dir:
-Manyam si tindrem tempestat!...
-Ai, no m'ho diguis pas, filla... tanta por que em fan els trons! saltà una altra, fent postures.
-Ah, sí, la misenyora!... per ella se n'estarà!...
Totes, varen riure, però d'una rialla espalmada, que trencà una altra ràfaga de vent. Aquesta vegada els blats-de-moro es varen agitar furiosament, alçant les fulles ben altes...
Dues o tres dones se'n varen anar. Entre les altres hi quedà un silenci ple d'angoixa... semblava que una idea fixa les dominés a totes.
-Quina en fora!- digué una, -ara que els blats ja són tan alts!...
-Déu mos en guard!...- contestaren les altres precipitadament...
I les ratxades anaren venint... venint sense parar, cada vegada més fortes. Les albes s'inclinaven per deixar-les passar, cruixint en les soques, xiulant en la brancada; i a cada ratxada una munió de fulles en fugien despreses, s'encabritaven enlaire i queien després, com papallones mortes, allà baix, desobre els camps de blat... Allí semblava que hi hagués una batalla, les mates s'abrassaven furiosament, brandant com si fessin força per atuir-se les unes a les altres, i d'aquella lluita se'n alçava un gemec profund, una burinor especial, que es confonia amb els udols del vent i els xiscles de les albes. I quan parava la ratxa, aquells camps tant simètrics, tant ben cuidats... quedaven abatuts, les plantes de gairell, les panotxes, mig granades, per terra d'ací d'allà...
La Madrona s'havia quedat sola; tenia un nus a la gola, aquella collita que veia trossejar al seu davant, era la única esperança per l'hivern... la del blat se l'havia enduta la seca... aquesta la robava el vent... Cent vegades havia estat a punt de plorar però les ratxes li arrebassaven la roba dels coves, li revolcaven per terra i mentre davant d'ella s'aterrava la vida del demà, tenia de corre a collir aquelles peces, que volaven del seu costat, gonflades, com grans ocellots blancs i que collia de terra tacades d'un polsim vermell, com amarades de sang...
A l'últim se'n va tenir d'anar, empesa per aquell vent, que al mateix temps la privava de caminar.
A l'arribar al poble es va girar un moment... La ventada triomfava pels camps solitaris. Ja no eren ratxes, era un vent seguit el que li feia espetegar el mocador per la cara, estampint-li la roba al cos i cuitant a fer-la caure... I aquell mateix vent es revolcava pel defora amb més furia i udolava enroscant-se amb xiulets que semblava que s'enlairessin fins arran del cel. A terra, els blats ja no lluitaven, ja no aixecaven ses fulles com braços enfurismats, sinó que, esmaperduts, s'hi deixaven anar sense forces, inútils pel combat. I el que li va fer més mal, va ser veure'l sol, un xic espalmat, però il·luminant amb sa claror de vida aquella estesa que es revolcava sota la grapa de la Mort.
IV
-Quines hores d'angúnia!... Al poble, totes les cares eren llargues... tots se miraven els uns als altres, sense dir res; però en ses mirades s'hi veia la tristesa, la desesperació, lluitant per rompre la crosta del gel i esclatar d'una vegada en pregàries o en malediccions...
I el vent seguia la seva obra de destrucció!... Cada ventada esclatava en un espetec de cops de porta, de sorolls incomprensibles... després se sentia un udol fondo... fondo... el xiulet de cent remolins cargolant-se en la buidor, -i al lluny contestava una remor, com de les ones d'una mar al rompre en la platja. I era aquella remor el què més feia esgrogueir aquelles cares, espurnejar aquells ulls i masegar aquelles testes de cabells aspres i roigs...
No poder fer-hi res!... Tenir-se de mirar com es fonien les suades de tant temps, com s'enderrocaven tants castells com la esperança bastia sobre aquells camps, que poques hores abans eren una glòria i ara tornaven un desastre!...
I el temps passava i el vent seguia amb més força!... I com per fer més tristesa, el sol a mitja tarda s'apagà darrera un núvol groguenc.
Quan la ratxa passava, tots els cors s'obrien...
«Aquesta és l'última!...» es deien tots... però la ratxa tornava i els cors queien en una negror més fonda que abans.
Al cap-al-tart el vent va saltar d'un altre cantó.
-Ara pararà- es varen dir alguns, però en va...
Llavores varen formar-se remolins terribles, els udols varen ser més espantosos... el poble sencer cruixia -fins les campanes de l'església varen tocar per si soles i sa vibració moribunda acabà d'estendre sobre el poble el fret de la paor...
-És un càstic de Déu!- cridaven les velles, alçant al cel ses mans descarnades. I aquells homes aspres i durs, sentien fret a l'esquena al redressar-se'ls-hi al fons del cor l'imatge del Déu dels llamps i les venjances, alçant sa destra destructora sobre el poble indefens.
En tant, al fons de l'església, el Rector i la majordona, agenollats a l'altar major, resaven el Trisagi:
-Sant, sant, sant, senyor Déu dels exèrcits...-
I llurs veus es fonien en l'estrèpit de les ventades, que al ressonar en la volta buida, feien tremolar el fiam dels dos ciris, amb moviments espalmats que dansaven en les ombres...
Així vingué la nit, i en la fosca del món, els udols del vent tornaren més formidables; els gemecs de les campanes més esfereïdors; les teules cruixien sobre els llits plens d'insomni; totes les cases semblava que tremolessin, com si anessin a ser arrencades i llençades a l'espai. Era un soroll infernal, tot plegat, com si en la fosca, un ribot gegant fes encenalls de la crosta del món.
En son llit, la Madrona vetllava sense gosar a moure's ben arrupida sota els llençols... Tenia por, sentia en son cor el trossejament del que pert el seu,... però al mateix temps tenia un altra pena més fonda, un dolor més gran; i era la pena del seu home, el turment que tancava aquell cos, que jeia allà al seu costat, quiet com ella, sense fer soroll, potser per no despertar-la.
I tots dos callaven, però cap dormia, presentint a l'altre despert. I les ventades seguien i quan passava el vent, gemegava al lluny aquell remoreig etern dels camps flagelats, potser fets trossos.
Qui sap si dorm! pensava la Madrona al veure'l tant quiet, -però tot d'un plegat sentia com movia un peu, frenèticament, nerviosament, sota el llençol.
-Que no dorms?- li preguntava allavors amb veu molt baixa...
-Sí que dormia... sols que... m'he despertat...- I tornava el silenci i tots dos sentien ben clar que s'enganyaven.
-Sents? Ja torna!- feia ell al cap d'una estona; i quan la ratxada havia passat, -res!... res!... ni una panotxa... ni un gra no en collirem!... Menjar pels bous; i res més.-
I la Madrona hauria jurat que plorava.
Cap a mitja nit el vent es va apaivagar... a sobre la teulada s'hi va sentir el goteig d'un ruixat... les ratxes es varen anar fent més clares i poc a poc tot es va anar aquietant.
I va quedar un silenci llarg, inmens... ple de feresa... que quasi feia més angúnia que el soroll d'abans. Al lluny, molt lluny, un gos udolava...
Per tres o quatre vegades la Madrona es va creure que tornava el vent... hauria jurat que el sentia vibrar en aquell silenci que venia del de fora, poblat de veus estranyes, i escoltava... escoltava, aixecant el cap del coixí per a assolir millor les veus incomprensibles de la nit... però no sentia més que els bataments del seu cor i bull de la seva sang que li xiulava en les orelles, i es deixava anar altra volta sobre el coixí, capolada, rendida...
Quina hora deu ser! es preguntava. A l'últim s'ha adormit! es deia mirant al seu home,- i tornava: deu ser tard! -Com deu estar el camp!... Déu meu, quina desgracia!
Un badall li va descloure la boca... el cap li pesava... i no volia dormir... tenia por de tornar a sentir aquell bramul de fera... No, no volia adormir-se... Després volia acompanyar al seu home, quan se'n anés al camp... volia aconsolar-lo de sobre el camp destrosat, com ell l'havia aconsolada a ella, de sobre el llit de mort de sa mare...
I amb l'idea fixa de no deixar-se dominar per la son, començà a veure una claror alegre... es trobà al rec un dia de sol, fent anar el picador amunt i avall... amunt i avall... però tenia una pena molt fonda... que no sabia ben bé el que era... quelcom d'un soroll molt gran, que se n'hi havia endut al seu home però que potser tornaria... i plorava, plorava en mig de l'alegria dels camps més verds, més vius que mai...
I de sobte veia venir a l'avi Teiu, amb el feix a coll, fent tantines sota el pes dels anys i de la fusta seca...
-I doncs, l'avi!... vos sempre amb la llenya...
-Què hi vols fer noia! I s'allunyava poc a poc caminet enllà... I darrera d'ell, la Seca, la Mort... una ossamenta pelada, l'escarnia ballant un ball desenfrenat...
V
La va despertar un pardal, saltant per la teulada.
Se sentia més capolada que abans d'adormir-se... el cap li pesava tant que no podia alçar-lo del coixí... tot el cos li feia mal... Instintivament va palpar cap al costat del seu home... i al trobar el llit buit li vingué l'idea, tota esbarzerada, d'una novetat molt gran... d'un fet d'aquells que trasbalsen una vida...
El pardal piulava a dalt de la teulada... un altre en va venir i amb ses corredisses amunt i avall acabaren de despertar-la. Llavors, de cop, va sentir tot el dolor de la desfeta. Va saltar del llit i sense vestir-se ni res va corre a la finestra.
Encara no era ben clar... encara els camps jeien allà baix com una massa informe envolcallada en la penombra... però allà sota, les hortes del poble donaven pietat. Les mongeteres feien masses fosques, a trossos abraçades les unes a les altres, com grans endolades plorant una mort... a trossos estenellades per terra... les canyes trencades o de gairell...
La veu d'un home que s'acostava la féu adonar de que estava despullada... a corre-cuita es va posar unes faldilles i un sac i va tornar a la finestra, quasi de esma, sense pensar...
El dia creixia, i en desenrotllar-se la claror, s'anava desenrotllant allà baix l'estesa del desastre... Els camps eren trossejats!... Les mates, tallades a milers, com si un fals gegant les hagués segat abans d'hora, jeien a pilots escampades arreu, arreu... Per altres cantons, semblava que hi hagués passat una riuada... les mates que no havien estat arrencades, jeien capolades, totes en la mateixa direcció... i de sobte formaven cercles immensos, com si una sardana infernal hi hagués rodat pel damunt. I tota aquella extensió, que el dia abans era tan verda, tan plena de moviment, tenia el to rogenc dels rostolls, l'immovilitat anguniosa dels erms al fort de l'hivern.
I la Madrona s'ho mirava abstreta, ull-presa, el cap pesat, el pensament movent-se peresós, com sota una llosa de plom... Vagament pensava en la Mort... en l'acabament de tota cosa... li semblava que el poble sencer agonitzava... que ja s'havia acabat per sempre més... I amb els ulls clavats en aquella estesa de dolor, sense parpellejar, pensava ensems amb la petita Agneta -quan es despertés se la emmenaria per les carreteres... ja que el poble era acabat, trobarien alguna ciutat gran... demanarien caritat -ella rentaria...
I de sobte una claror viva, que li féu cloure els ulls, va tallar el moviment balb del seu pensament: era el sol que neixia... i al deixar la finestra, al veure el llit regirat, va tornar en si, va pensar en el seu home, sol al camp, desesperant-se, arrencant-se els cabells... potser agonitzant, arrapat a aquella terra ingrata, que tantes vegades havia regat amb son suor... I ja no va tenir més idea que anar-hi corrents!... Malitsiga la son que l'havia vençuda!... La petita Agneta encara dormia... tenia temps d'anar-lo a buscar i tornar a plorar tots dos...
I va corre, va corre, passant entre els grups de dones, que hi havia pel carrer, plens de gests tràgics, quasi sense sentir que al carrer de Dalt el vent se'n havia endut la teulada de cal Lari, que a can Burrec s'havia enfonçat el porxo... que es deia si a pagès, a cal Albert, s'havia ensorrat una paret, arreplegant-lo a n'ell i a dugues criatures... Va corre camps a través, sense fixar-se en els homes, que al veure-la passar d'aquella manera, es quedaven parats, seguint-la amb la vista... Va corre fins a veure el seu camp, allà baix de tot... l'esperit abstret només en si el veia a ell... Un moment li semblà que no hi era... després el va veure... després es fixà en la destrossa del camp -sols una mata havia quedat sencera, i erta en un recó movia tristament ses fulles plenes d'esquinços, com cridant a ses companyes d'altres jorns...
Quasi sense saber com, es trobà al costat del seu home. Esperava un crit d'esglai i una abraçada estreta, estreta, d'aquelles que nuen sols els grans dolors... Però es quedà parada i freda, quan ell, amb una tranquilitat dominadora li digué com si fés hores que la tingués al costat:
-Veiam! dóna'm l'aixada... es allà... la veus?...-
La Madrona va sentir com si li caigués al damumt una galleda d'aigua freda... Se'l quedà mirant... dubtà un moment... després, com subjugada per aquella mirada freda i serena, anà a buscar l'aixada i gambadejant per sobre les mates ajegudes, li va portar. Ell l'agafà i començà a treballar amb la resignació de la força, arrencant les mates partides, redreçant les poques que quedaven senceres.
I tots dos callaven... semblava que tinguessin por de que al parlar les llàgrimes els ofeguessin. Ella dreta al davant, els braços a la cintura, com formant nances del seu cos, se'l mirava amb els ulls negats, sense gosar a dir res...
De sobte ell, com seguint un pensament que'l dominava, li digué sense aixecar el cap tant sols:
-Diu que a câl Albert han rebut!... Que ell té molt mal!...
-Sí?- va respondre ella, sentint redressar-se-li al cor tot l'horror d'aquella nit.
Però ell va continuar amb sa calma forçada, però imperturbable:
-Assuara ha passat el Lari i m'ho ha dit... i a ell, la teulada enlaire... Llamp de llamp!...
I no digué res més... I quan una hora després la Madrona tornava per aquells camps, que havia passat tan trasbalsada, veia per tot arreu la mateixa escena que la de casa seva; per tot els homes treballaven, ferms al pes de la desgràcia, arrapats cadascú al seu terròs; alguns s'allunyaven cap al poble portant a coll feixos de mates, que al moviment del pas brandaven tristament, com cossos sense vida... I li semblà que de per tot, d'aquells homes acotats, d'aquella humanitat abatuda, n'eixia un gemec de dolor, trist i profund, però ple de força i vida.
Migdia tocat, els camps van quedar deserts, el poble semblava mort, enlloc es veia un ànima; la marinada hi passava, omplint-los d'ample a ample, i en el silenci, en la fosca d'aquells casalots rònecs i miserables, aquell poblet es refeia d'una estrebada per a tornar a una altra. Els rosegons de pa, eren devorats amb l'ànsia de la bèstia afamada; les calderades s'esvaïen de pressa, les mans terroses no donaven abast a la fam que les movia; i amb la fam mig apagada, ferm en son abatiment, aquell poble eixí de la fosca, passà pels estrets carrerons, i s'esbandí altre cop per la planura. Ja eren corriolades de gent, joves i vells, homes i dones, tots barrejats caminant enllà de la carretera que s'estenia, com una cinta blanquinosa, tota llarga i tota trista pel mig del pla rogenc... I poc a poc, silenciosament, aquella gent s'anà destriant pels camps i les peces, en mig d'un silenci ombrívol d'una gravetat esfereïdora... -I el sol brillava alegre i en tota aquella extensió, sense un cant ni una rialla: no es sentia més que l'aspre esgratinyar de les aixades, esgarrapant la terra.
De sobte va corre de camp a camp, resseguint la plana com un llampec, la nova de que anaven a sagramentar a l'Albert... que el metge, al tornar-ne, havia dit que n'hi havia per poques hores... El silenci es tornà més anguniós, l'esgratinyar de les aixades més aspre... I quan les campanes de l'església tocaren a Combregar, una alenada de feresa va passar subtil i invisible de cap a cap del pla... Qui ho havia de dir!... l'un l'havia vist el dia abans!... l'altre hi havia enraonat feia dos dies!... I tant valent com era!... I una ira sorda s'anava alçant en tots els cors...
A l'última campanada es va veure sortir del poble llunyà una clapeta blanca, sota un punt vermell, caminant ràpidament; era Nostre Senyor... va seguir un tros de carretera, després tombà a la dreta, camps a través, cap els boscos del fons, emportant-se'n les mirades de tota aquella gent. A son pas les dones s'agenollaven fent el senyal de la Creu; els homes romanien drets, però acotaven el cap, fent voltar la gorra entre les mans.
Quan s'hagué fós pel camí del bosc, tornà a omplir el pla la remor sorda del treball; però el record de l'home sà i fort el dia abans i ara moribund, anava i venia, fent més viu el dolor de la desfeta.
I fou en mig d'aquest ambient, quan el sol se'n anava a la posta, que un vell que seguia cavant, va veure a un jove que treballava amb ell, parat, meditant, i va dir-li:
-Post-hi a jugar que penses amb l'Albert!...
-Oidà, sí que hi pensava:.. i fins penso vatua el món! que no val pas gaire... viure així!...
El vell va somriure...
-És que jo ho he rumiat molt aixó... i penso que una hora o altra hi ha d'haver... alguna cosa... així... vaja: una altra cosa, vatua el món!...
El vell ventà cop de càvec, deixant-lo clavat a terra; s'escupí les mans i tot fregant-les una amb altra, digué amb una rialleta que feia mal:
-Sí!... diuen que després... un cop morts... saps?...
Arrencà l'eina, la va brandar; quan tenia el cop enlaire, a punt de descarregar, afegí molt sèrio:
-Però ves... prova-ho...
I enfonçà el ferro a la terra, que el va rebre gemegant.