Mestre Quissu es va despertar i, no sense disgust, va veure que havia fet el miracle de Mahoma -s'havia adormit a l'ombra i es despertava al sol. Mestre Quissu, bon filòsof, com solen ser els gossos a certa edat, va pendre paciència, s'incorporà una mica i començà a gratar-se l'orella esquerra, de cara a la gran claror que li feia mig cloure les parpelles. Després se va alçar, va fer una bona estirada que acabà amb un badall descomunal, i xano, xano, tot estirant les potes, se'n anà a l'altre cantó de l'era, on l'ombra de la casa marcava una llenca cendrosa, sobre el roig dels rajols. I allí es tornà a ajeure, llençant un gran sospir i tot llepant-se el morro.
Mestre Quissu s'endormiscava altra vegada, quan el sobtà un xisclet estrident que passà damunt d'ell com una bala rasa, fent brunzir l'aire. S'esparvillà tot alarmat -i va veure un falziot, fugint al lluny, a flor dels camps de blat que començaven a rossejar.
-Hola, ja els tenim aquí!- va semblar que digués Mestre Quissu, amb un expressiu moviment d'orelles. -Ben vingut lo falziot, tu que portes el bon temps!... tornà a llepar-se els bigotis, tot passejant la seva mirada pels camps solitaris, que s'estenien del peu mateix de l'era fins a pèrdua de vista.
El va interrompre una pussa, corrent-li cua avall -una de les coses que més l'inquietaven. Hi donà cobro de seguida, i tornà a filosofar.
-Oidà, oidà!... i va de bo que hi som al bon temps!- semblava que digués passejant la punta del seu morro per tota l'amplària dels camps, els ulls mig closos, aspirant a petites alenades l'aire tebió.
-Té, els camps ja rossejen, no corra un núvol... i aquest ventet que fa... tant dolç... tant de bon ésser!... Fins ha donar gust de rabejar-s'hi...
I es va alçar mandrosament, s'estirà primer endarrera, després endavant, badallà, s'estirà altra vegada, després es va espolsar, i xano, xano s'en va anar cap al carrer.
Un moment, a l'eixir de l'ombra de la casa, es va tenir de parar, per mor d'una altra pussa que li feia pessigolles a la ditxosa cua...
Quin xivarri pel carrer!... Les dones eren als portals, quina cusint roba, quina fent espardenya, quina trencant nous... igual que si fos festa!... I hi feia una alegria!... Mestre Quissu se la sentia entrar endins, endins, junt amb aquell aire tant tebió, ple d'olor un xic aspre del blat, que el feia acostar sovint a les parets i aixecar-hi la pota.
I trota que trotaràs carrer avall, quan en sent al passar per davant de câl Agutzil -una botiga d'adroguer, amb una cortina llistada de blau, que onejava suaument a l'aire,- s'encerta a sortir-ne la Linda -una gosseta perdiguera, fina i elegant, tota blanca i amb unes clapes color de xocolata, que per si soles valien més que el pelatge de tots els quissus dels voltants. De primer entuvi, la Linda començà a corre-li al davant, s'atura, parant-lo de lluny... després se li tira a sobre, li fa quatre galindaines a flor de nas i se'n torna corrents cap a dins.
Mestre Quissu va rebre una sotragada!... El llom enarcat, el coll dret, i el cap endarrera amb uns ulls plens d'admiració, quedà un moment parat. Però de sobte pegà nassada i com si ella fos un iman i ell un tros de ferro, arrencà galop estés cap a dintre de câl Agutzil.
Entrar-hi i rebre una puntada de peu en plena carcanada, va ser tot u.
El resultat un pànic immens, que el féu sortir carrer avall, més llest que no hi havia entrat, amb la cua estampida entre les cames i llençant esgarrifosos udols de dolor, mentre de tots indrets n'eixien gossos lladrant i quitxalla esvalotada.
Els gossos al veure que era ell, callaven i s'entornaven; la quitxalla, al veure'l corre, cridava més i l'apedregava.
No va parar fins a camp obert. Quan eixint del carrer es trobà sol en mig dels camps, s'aturà i aspirà amb tots sos pulmons una ratxada d'aire. En son mirar esverat es veia que encara no es donava compte del que havia sigut allò, però que es trobava en un estat lamentable. Humiliat, befat, escarnit, semblava que sentís tota la negror de l'existència, mentre sos ulls plorosos contemplaven el món amb mirada de fonda tristesa... Dubtà un moment i va rompre a caminar a l'atzar -el cap acotat, la cua caiguda.
Als seus voltants els blats es bressolaven flonjament; una munió d'orenetes suara arribades, hi volaven a flor, omplint l'espai d'una dolça remor de ploma, al lluny dugues guatlles es cridaven, i l'aire, aquell aire tant tebi, tant olorós, passava a suaus ratxades, refent-se pels blats, que s'inclinaven a son bes... I ell s'ho mirava tot, amb sos ullassos fondament tristos; semblava que sentís la pròpia misèria més aterrada per l'alegria que el voltava; i anava passant... com una llapissada fosca entre la glòria dels camps en primavera -esclafant amb ses potes brutes la florida dels marges, on una munió d'insectes, formigues i marietes, papallones i escarbatons fruïen de la vida i s'estimaven en plena llibertat.
El sol començava a picar; la terra cremava; al lluny va rompre a cantar una cigala. Mestre Quissu estava tant cansat, tant abatut, que a la primera ombra que va trobar al pas, s'hi va ajeure, deixant-s'hi anar, sense donar ni menys una volta. S'hi deixà anar com un sac, tot estès, pensant en el gran consol dels gossos afligits: la son. Però inútil: aquesta vegada la son no venia. Mestre Quissu es va tombar de l'altre cantó... encara menys; cada vegada que els ulls se li començaven a aclucar, la imatge de la Linda li feia babarotes al lluny; el record de la Linda li portava el de la desfeta, el de la humiliació... i Mestre Quissu s'arborava... al fons de tota la seva malestrugància, hi sentia la tirania de l'Home, amo i senyor dels gossos i de tot... i una quimera sorda, un desig d'enfonsar els seus uials en les primeres cames que passessin, l'envaïa a poc a poc.
I mentre tant s'anava fent un gran silenci... el vent havia parat, el blat estava immòbil... en l'ampla rodona dels camps no es veia una ànima i Mestre Quissu, amb els ulls fixos al blat, començà a sentir una cosa estranya... una por vaga, com la que fa la Terra quan vol parlar... com la que el feia udolar, a la nit, quan sense saber per on, sentia els passos apagats de la Mort que s'acostava... De sobte Mestre Quissu tremolà... una mena de cobriment de cor li féu perdre el món de vista... però al fondre-se-li la noció de les coses, li va semblar que el blat s'animava, que es movia... primer onejant suaument, després reinflant-se, esclatant a l'últim en una onada immensa d'or que tapava cel i terra... I va rompre un cant immens de claror i d'alegria... I l'onada voltava, voltava emportant-se-ho tot, barrejant-ho tot, homes i gossos, capgirant les coses alegrement, fent i desfent... amb una calma serena que ho envaïa tot... I l'Home al veure's pres de l'onada, feia la cara trista. I Mestre Quissu n'estava tot content.
Fou obra d'un segon... Mestre Quissu tornà en si... el sol batia sobre els camps, el vent els bressava dolçament... al lluny s'hi fonia un vol de pardals estès en vano...
El primer impuls de Mestre Quissu va ser corre cap al blat; però encara no es va alçar que ja es va asseure de seguida. Ell sabia que el blat no era pels gossos, que l'Home el vetllava nit i dia, fent-lo presoner de ses tristeses... més d'un cop de roc li havia costat a ell... encara sobre la cuixa dreta hi portava la marca d'un, que li va costar quinze dies de caminar amb tres potes... però aquell dia Mestre Quissu sentia aires de fronda... i per això, per això mateix, perquè l'Home no ho volia, Mestre Quissu es ficà dintre el blat.
Hi feia de bon estar, tant fresquet i tant tou... però d'allò d'aquella onada, de totes aquelles coses, res. Devia haver estat una visió, potser pròpia de la debilitat, perquè en aquelles terres, l'Home vestia i calçava al gos; però el gos s'havia de mantenir. I Mestre Quissu va sentir una tristesa enorme, una tristesa sense forces... tota ensopida... i amb la resignació tornà la benfactora son el gran consol dels gossos afligits... Mestre Quissu s'anà adormint tot pensant coses fondes... el què el món era... el què el món havia de ser...
Quan es va despertar Mestre Quissu es trobà tot un altre: el dormir li era un bon aliment. Tot badallant i estirant-se pensà en les aventures d'aquell dia i quasi va somriure... ficar-se ell en cabòries!... L'Home era l'Home... i qui se li posava al davant!...No fóra pas ell a bon segur, que de tota la seva vida mai ningú n'havia tingut res que dir!...
I tornant cap al poble, la cua cargolada en espiral, Mestre Quissu s'anava dient: després de tot, si l'Home té més lluc i més força... quin altre remei hi ha!... Que et maltracta... paciència!... Que et fa festes... pren-les... No, no... d'aquí endavant paciència... paciència... i paciència... La Linda que se les campi per un altre costat!...
De sobte Mestre Quissu va rebre un surt. Un roc furient petà al seu costat i una parella de gossos eixí dels blats a cames ajudeu-me, mentre un pagès al lluny s'ajupia per agafar un altre roc i etzivar-lo... cridant desaforadament:
-Ja us hi atraparé, ja!... Llamp que us arbori!...
I els rocs petaven pels seus cantons...
-Jo tingués l'arma aquí!- tornava el pagès... -mireu quin modo de malmetre el blat!...
Mestre Quissu, de primer impuls, n'hauria protestat d'aquella agressió tant sense solta ni volta... un lladruc li vingué a la gola sense ni adonar-se'n... però de seguida es reprimí el gènit... va mirar el blat, tot galopant per posar-se fora de tret, i va pensar que el pagès tenia raó... aquella parella que qui sap ja on parava, l'havia deixat com nou aquell camp: per tot on havia passat, les espigues eren ajegudes i es digué: cert que jo no hi tinc cap culpa... però qui perd l'un, perd el seny!... Té raó aquesta vegada l'Home...
I content de sentir-se bon minyó, arribà a l'era; se'n va anar al recó de l'ombra, donà tres voltes, se va ajeure i s'adormí com un beneit.
Mestre Quissu vetllava aquella nit, ajegut a l'era. Vetllava mirant la lluna plena com anava passant silenciosament per les fosques soledats del cel, quan va sentir un trepig lleuger al seu darrera. Se girà i a la claror de la lluna, va veure la Linda, plantada al seu costat. Mestre Quissu va fer un bot, com si l'hagués pessigat una vespa. En un moment, en un obrir i tancar d'ulls, tots sos propòsits se'n anaren al botavant... Ella se li va acostar, tota manyaga... No venia ajogassada com al dematí... estava sèria, molt sèria, i en les lleugeres extremitats que la sacsejaven de cap a peus, es veia el sofriment que l'atormentava. Amb un moviment d'orelles li digué anem! Mestre Quissu, sense pensar, sentint-se assossegat li contestà anem! amb un remenament de cua.
I tots dos començaren a caminar, silenciosament. El carrer era tot fosc; sols a la banda dreta, la lluna il·luminava les altures de les cases amb una claror desmaiada... a mig carrer, la Linda, que anava al davant, es va parar sobtadament... Al lluny va passar una ombra... Mestre Quissu va reconèixer a l'Home que l'havia apedregat... portava un arma... Però la Linda tornava a caminar i ell també...
Després varen sentir caure'ls-hi al damunt la freda claror de la lluna; les cases quedaven endarrera -estaven a camp obert. I allí l'aire hi passava en un silenci ple d'harmonies, els blats s'hi bressolaven llargament i aprop i lluny, arreu, arreu, una munió de grills ritmava un cant metàl·lic, com acompanyament d'un himne que es presentia... La Linda es ficà al blat, Mestre Quissu també... I aviat se sentiren arrollats per les melodies d'aquell himne; aviat se sentiren vibrar com una nota més del gran cant de la Naturalesa, exhalant-se en la soledat... I Mestre Quissu tornà a veure el blat animant-se i redressant-se, però no lluny d'ell sinó als seus costats mateixos, damunt d'ell, arreu, arreu... el veia alt que el traspassava, espès que l'ofegava, i al mateix temps se sentia cobricelat per l'etern onejar de les espigues que anava i venia, passava i tornava, amb un dolç remoreig, mentre algunes, trencades, queien damunt d'ells, com una pluja d'or.
I Mestre Quissu no pensava en l'Home, ni en el món, ni en el temps... Sentia el goig de ser a la vida, i maleint les hores dormides a l'era, anava passant, passant darrera la Linda, veient-la en la rossor del blat, tantost llunyana i esbarzerada darrera les espigues, tantost a son costat mateix, incitant i fina... I les espigues es gronxaven amb aquell brugit silenciós, ple de complicitat i de misteri, sota el clar de la lluna, que anava a la posta, i entre el vent passant en llibertat.
De sobte una llenca d'ombra, llarga i estreta, vacil·là entre el blat... la Linda xisclà i fugi... Mestre Quissu quedà parat. La Vida se suspengué un moment i Mestre Quissu, ple d'horror, va veure redressar-se a quatre passes d'ell la silueta de l'Home -tota negra... La seva ombra, gegantina, s'estenia tristament sobre el blat... Mestre Quissu va voler fugir... però l'Home estengué son braç inflexible i una llargandaixada de foc ratllà el clar de lluna... Veure-la, sentir un clam immens de cel i terra i trobar-se capdellat enlaire un remolí de vent, va ser tot u... Al tornar a terra, l'ombra, s'estenia per tot... Mestre Quissu provà d'alçar-se, però no va poder... tenia les potes segades... tornà a provar-ho, i un dolor viu i penetrant li féu llençar un lleuger gemec... la sang li brollava per cent ferides...
I aquell gemec anà creixent, després apaivagant-se, fins que es fongué en la fosca que atuïa el món...
I l'endemà Mestre Quissu, per haver oblidat les lleis de l'Home, jeia mort en mig de la carretera, i els carros li passaven pel damunt.