Una matinada d'octubre, en Pau Delclòs va sortir de casa seva amb l'escopeta a l'espatlla i el gos al davant. A l'obrir la porta va dubtar si tirar endavant, o entornar-se'n a dintre: hi havia una boirada tant espessa, que a la escassa claror de la celistia quasi no s'afiguraven ni les cases del davant -i això que el carrer no tenia pas res d'ample. L'hora, doncs, no era gens ni mica a propòsit per anar al darrera d'aquella condemnada guatllota, que semblava que tingués pacte fet amb en banyeta: cinc trets li costava ja... i tant campanta, que deia ell. Però d'altra banda, pensar en entornar-se'n al llit, li feia posar pell de gallina a n'en Pau... Justament s'havia llevat tant d'hora, per a veure si se li calmava el mal de caixal, aquell rosec somort que tota la nit l'havia fet voltar d'un cantó a l'altre de llit, sense trobar repòs enlloc!... De més a més, el gos clapia frenèticament, saltant-li al damunt, fregant-se-li per les cames, arrencant carrer avall lladrant i tot encarcarat, parant-lo després de lluny, tornant-li al costat... Tant que en Pau, a l'últim, sentint-se encomanar la temptació, va dir-li:
-Ja ho sé Xalat... tu hi tens l'honra compromesa;... jo també!...
I en un cop de resolució i dient:
-Som-hi!- tancà la porta i va tirar carrer avall.
Se'l va veure quatre o cinc passes entre la boira, tot petit i grofollut, les cames molt tortes, i eixint per sobre d'ell, l'escopeta, una mena d'espingarda per lo llarga, brandant com entena de barco al moviment del pas. Després la boira es tornà a cloure al fons del carrer; darrera d'ella es varen fondre les petjades d'en Pau i els lladrucs del gos, i tot tornà a quedar silenciós, pensívol, en aquella claror d'ensomni, dolçament peresosa.
A l'arribar al pla, en Pau fins es va espantar... Cristo, quina boirada!... Semblava que aquella nit, mentre tothom dormia, una força colossal ho hagués trasbalsat tot, se'n hagués emportat muntanya i masos i conreus, i en son lloc hi hagués abocat una mar immensa, sense platxes, ni remors. Era l'impressió que li feia aquella espessor grisa, que mentre anava caminant el voltava arreu, sense deixar-li veure més que la silueta esblaimada del gos trotant al davant seu, i a banda i banda uns quants troncs de blat-de-moro, negats de boira, desdibuixats i sense color...
-Tu l'hats feta bona! s'anava dient -què hi vols anar a buscar amb aquesta broma!... I de sobte s'adonà d'un cercle petit i blanc; més blanc que la boira, però sense cap lluentor, que anava pujant entre ella, pel cantó de llevant, en mig d'un gran silenci.
-Telo- es digué -el sol! Manyam si la podia rompre!...
Després, a deu o dotze passes, li va aparèixer entre la lletosa espessor, una massa grisenca, que poc a poc, acostant-s'hi ell, anava prenent tons foscos i dibuixant vagament la forma d'un arbre... al seu detràs altres ombres formaven un petit bosc.
-La Rovira!- va pensar mig d'esma en Pau, i va seguir son camí, sense fixar-se que entre els arbres i ell hi passaven furients, però en gran silenci, una munió de petites gotes, de ruixims imperceptibles... Al ser un tros lluny es va girar, i el bosc s'havia tornat a amagar fantàsticament en el si de la boirada...
Després, el sol ja un xic alt, s'inicià un moviment en la gran buidor; la boira s'anava agombolant poc a poc, formant masses grisenques que un ventet suau escombrava lentament, portant-les d'un cantó a l'altre, i de sobte les bromes s'esquinçaren com un vel, i per la clariana en Pau va veure el poble, al lluny, tot petit, però clar, assoleiat, eixint d'aquell bany de tristesa, fresc i alegre com una rosa. En tant les boires en solemnes moviments, anaven voltant i allunyant-se, fins a arreconar-se al peu de les muntanyes de l'horitzó... I el pla s'anava estenent, tornant a ser el de sempre, però tot xop, ple d'un ambient pesat, d'una calor enganxosa...
Llavores en Pau s'adonà de que tot ell regalava.
-Valga el sol- pensà tot aixugant el canó de l'escopeta -que aviat em secarà!- I tornà a caminar; però als pocs passos suava de valent, i fos aquella calor sobtada, fos la humitat, el mal de caixal li va tornar i no com a la nit, en forma de rosec somort, sinó amb un parell de punxades d'aquelles que cuiden a enfonsar el cervell. Tant valentes varen ser, que en Pau quedà tot encorbat, amb una cama enlaire el puny apretat a la galta.
Una rialla que va esclatar al seu darrera, el tornà a la posició natural:
-I doncs, Pau... que t'ha picat una vespa?...
-Ah, ets tu, Pere?... aquest dimontri de caixal que no m'ha deixat dormir en tota la nit i ara hi torna... Vet aquí la vespa que m'ha pessigat!
-Mes, sembla que no t'hi enfundes gaire tu... perquè ja et veig amb l'escopeta!...
-Jo et diré: és per mort d'un punt el que vagi tant d'hora amb l'arma a coll... un punt que tinc amb una guatlla que hi ha a la vinya d'en Nandu... Cinc trets li he cascat ja... i tant campanta!...
-Guatlles a aquest temps?...
-És la darrera... ja no se'n troba cap més enlloc! Per a això li tinc més ideia... i com Pau que em dic, que no se'n burlarà!
-Vaja, doncs, que el sisè li fassi els comptes!
-Veies que et dic... que no se'n burlarà!...
L'altre, amb l'aixada a coll, tombà cap a l'esquerra i en Pau va seguir camí avall amb un passet tot nerviós, que feia treballar de valent les seves cames, d'ordinari calmoses i cançoneres, movent-se balbament, com tentàculs de cap-per-vall.
Bona estona abans d'arribar a la vinya d'en Nandu, el gos li quedà parat al marge del camí.
-Tèlo!- es digué en Pau, i corre-cuita armà la escopeta. Però encara atacava el tret que ja la guatlla es botava i fugia al lluny, les ales esteses, esflorant amb son ventre rodó el verd tendre d'un camp d'alfals... En Pau se la mirava amb tota l'ànima als ulls, mig encorbat, amb cert aire de gat flairant la rata... El gos semblava de pedra, esperant l'espetec del tret, amb les orelles dretes, la cua caiguda i una pota del davant plegada...
-Passa!- li digué en Pau, i el gos va pegar una arrencada.
-Poc a poc, que ja sé on és!- tornà en Pau.
I el gos es va parar, movent frenèticament la cua i mirant-lo, com preguntant-li: i doncs, què s'ha de fer!...
La guatlla s'havia posat al marge de la vinya d'en Nandu. Va passar una ratxa de vent fresc, que feu tremolar els pàmpols ja rojencs de la vinya, espolsant-los-hi les gotetes d'aigua que la rosada hi havia deixat. En Pau no se'n va adonar, com tampoc s'adonava de la boira, que després d'enfilar-se tota esfilagarsada muntanyes amunt, s'anava estenent per la blavor del cel, deixant-hi una trenyinosa blancor que neulia els raigs del sol. Prou feines tenia per mirar on posava els peus... Alçant molt les cames, per a no enredar-se amb els sarments, anava seguint les tires de ceps, darrera el gos, que apletat a terra, furejava d'un cantó a l'altre, movent molt la cua... De sobte el gos quedà plantat, el nas enlaire, el coll molt estirat, com si tota la vida li afluís al cap... i va avançar a passos curts de dret cap al marge de la vinya. A en Pau el cor li va fer un salt... el va seguir a grans gambades, sense fer soroll, arrupit, amb l'escopeta mig engaltada... i el gos abaixà el cap, guaitant de fit darrera un tou de pàmpols, alçà una pota i quedà parat. En Pau a poc a poc, sempre sense fer fressa, s'hi va acostar un xic més, apuntant ja al lloc on el gos li senyalava la guatlla, prenent-hi totes les precaucions... Era un cas d'honra, llampus! i després de tot, no calia pas esmerçar un altre tret!... '
-Passa!- digué a l'últim, tocant-lo amb un peu... El gos pegà bursada i la guatlla va rajar de darrera els pàmpols, llençant un flonjo xisclet...
-Ara sí que hi ets!- digué en Pau, aplanant-li l'escopeta... -Ara sí que hi ets!...
I la guatlla fugia d'un vol llis, plena de vida, dibuixant son ventre rodó i molsut, penjant de les ales curtes i corbes, a flor del blanc virginal d'un camp de fajol...
-Una, dugues!- es feia en Pau... i disfrutava de encanonar-la tant còmodament... de tenir-la tant segura... -Una... dugues... tres!...
El tret va petar; la guatlla, allà baix, plegà les ales en una dolorosa extremitud i va caure com una fulla seca en la blancor del fajol.
En Pau se sentí triomfant... però un moment tant sol!... Va mirar entorn i hi va trobar una soledat tristíssima; el sol s'havia fos enterament; en tot el pla no es veia ningú; tot llis... tot igual sense tons ni colors... La mort d'aquella bestiola hi havia deixat una buidor estranya; l'espetec del tret, un silenci anguniós... El gos, després de portar-li, s'havia ajegut pantejant als seus peus, un pam de llengua a fora; i ell, dret entre sarments secs i pàmpols rojos, anyoradís record d'un any més que pasava, feia voltar entre sos dits la guatlla morta, mirant-la atentament.
Era tota sencera... Les ales closes, el caparró penjant i les potes grogues molt estirades, semblava que no tingués cap ferida; sols una goteta de sang vermella tremolava en son bec entreobert.