Oh, la immensa poesia de lo que se'n va!... l'encant immensament indefinit de lo que anem perdent, poc a poc, sense donar-nos-en compte!... l'encís que aureoleja el que, fregant la gran roda de la hora viva, es va filtrant per la escletxa imperceptible que hi ha de l'instant que passa a l'instant que ve com el boll pels ulls del cedàs, va caient, va caient a la gran hora morta de l'Eternitat!...
La plana jeia roja, fumejant de vapor sota la xardorosa serena del cel rodó; les cigales neguitoses teixien entre les fulles dels arbres son cant atrafegat, amb un rítmic socatreig de teler mecànic. Una munió d'orenetes lliscava per tot arreu, a frec de terra, amb un flonjo brugit de ploma, que sonava calladament en l'immens silenci d'aquella plujada de sol. Volaven tan de pressa, que feien com un coeteig de punts negres ratllant la rojor dels camps. De tant en tant, alguna de elles, al tombar, s'aixecava sobre el vol de ses germanes i quedava un instant clavada sobre la blavor del cel... les ales esparracades, tota negra, en la blavor del cel... llençava un xisclet, i es tornava a aclofar a terra, volant avall, avall... fins a perdre's en la cendrosa rojor dels camps llunyans, sempre apletada, sempre llisa, ondulejant suaument... I la calma solemne s'anava esbardint serena per sobre el pla estès, tallat de tant en tant per les siluetes de la gent que treballava, el front a terra, les mans removent la terra, aspirant el baf de la terra enxardorada, enxiquint-se, enxiquint-se, més petites com més llunyanes, fins a perdre's de vista allà baix al peu de l'enorme serra, on la verdor dels arbres es fonia en deixatada boira blavosa... I el sol pujava amunt, amunt... arrebossant amb sos raigs esplèndits tot l'Univers, fent vibrar el blau cel... esblanqueint-lo, destriant-lo, tombant pesadament sobre la estesa dels camps rojos. I la calma s'esbandia tota plena, estarrufant-se com invisible onada, enlairant-se fins a arrabasar la boirosa línia de la serra llunyana, fins a congriar-se en la plomosa calitja de l'horitzó, fins a complir blavosa i reinflada la immensa volta del cel...
Era l'estiu que passava amb son ròssec esplèndit de llum; era l'estiu fent vibrar en cada cosa la essència de la vida; era l'estiu fent explotar en grandiós concert totes les energies del ser...
Mes les orenetes fugien, fugien avall, sempre avall, anant i venint, però allunyant-se sempre... Octubre al caure, les fulles groguejaven; a l'alzinar, queien seguides les aglans, amb un cop sec, com grosses gotes d'aigua damunt la fullaraca... i poc a poc d'aquell dia d'estiu, del calor de la soleiada, n'anava brollant un alè de tristesa, de desmai... com una esgarrifança fina, imperceptible, però que sacsejés tot lo existent...
I no era jo sol que la sentia aquella cosa... El gos que de bon matí m'anava tant bé, no volia ja caçar ni a les bones ni a les males. Tantost se m'esbojarrava amb les més petita fressa, tantost se'm quedava al darrera, la cua baixa, les orelles caigudes, mirant-me d'una manera estranya, tan fixa i tan estranya que moltes vegades me va fer estremir endins, molt endins, com si volgués arrencar un udol terrible, que hauria ressonat paorosament en aquell silenci d'agonia...
Plana enllà, plana enllà, vaig trobar un pastor, dret, apoiat al gaiato, el cap baix contemplant el seu remat estès a l'entorn, els cabrits esbrotant l'herba, les ovelles ajegudes, cada una amb el cap apoiat al llom d'una altra, totes blanques en la verdor del prat...
-No us allunyeu massa... tenim l'hivern a sobre- me digué amb veu baixa al passar. I com sentís que tirava un roc al gos perquè no se'm allunyés: -Cerqueu gotlles!... poc en trobareu cap!... flairen el mal temps de lluny i se'n van!...
Una corrent freda, molt freda; una esgarrifança finíssima sacsejà tots els nervis del meu cos. -Se'n van!... Jo ho sentia prou que quelcom se'n anava... el meu esperit inquiet ho sentia... i contava els moments que faltaven perquè tot s'hagués fós...
Després, ja no vaig trobar a ningú més; la plana asoleiada vetllava sola, completament sola, en la anguniosa serena d'aquell darrer dia. Les dotze al caure, tothom se'n havia anat. El sol queia pesadament. De tant en tant passaven avall, sempre avall, bandades de orenetes sempre apletades a terra, silenciosament rabents com una ratxada... Vaig mirar a l'entorn... mai havia sentit la soledat tant viva com aquella hora... I vaig veure com per sol-ixent s'aixecaven fofes i reinflades unes torres grisenques... escabellades pels cimals i es deixataren pel cel i el cel quedà tot entrenyinat... la claror del sol es va esgrogueir, com espalmada... un moment vaig sentir que vetllava un malalt a punt de mort... el gos, parat, el cap alt, flairà per tot arreu. I fina, agombolant-se, plena i reinflada passà en un xiulet estrident la primera ratxa de la primera ventada... El cel quedà llis, tot net; només unes llenques estretes i blanquinoses apuntalaven sa immensa cúpula contra la calma de la serra llunyana... En mig d'aquella blavor, el sol... però un sol esblaimat, un sol sense vida... I darrera d'aquella ratxa en vingué una altra i una altra i cent més i, camí del poble, vaig veure apuntar la nuvolada per l'horitzó i estendre's... estendre's com una immensa cortina deixant el cel esblaimat, la plana fosca...
Tota la tarda passaren, omplint la plana, les ratxades del vent. Al lluny se sentia el xiulet de les branques flagellades per la ventada... mentre pel cel passaven atropellant-se glopades i més glopades de núvols, avall, sempre avall... El poble feia tristesa; totes les portes tancades, el llarg carrer solitari i el vent roncant-hi encaixonat. Quan passava la ventada el silenci feia estremir. Al cap-al-tart el vent parà; una cortina de pluja fina, menuda, glaçada, omplí de cap a cap la immensa plana...
I l'endemà, al tornar-hi, la vaig trobar ja estesa sota un cel esblaimat, sense colors, sense ombres, grandiosa en sa calma freda, cobejant silenciosament l'encís dels dies tristos, l'anyorament del sol.