I
La joventut de tot arreu del món és turbolenta, irreverent i disbauxada. La de la vileta pirenenca, que suposarem X, ho era més que les altres, amb la particularitat que se li havien exhaurit els mitjans de manifestar-se. Constituïen la flor i nata de la tal joventut en "Pierre", un moliner arribat del Rosselló, que feia passar més vi per la seva gorja que aigua per la seva resclosa; l'anomenat "Barber", en atenció que afaitava els dissabtes, però son veritable ofici era carretejar forasters i correspondència amb una mala tartana i un mal cavallot; el "Llarg" de can Xana, taper sense feina i menjacapellans; en "Fesol", un pam més baix que l'anterior, entremaliat i cantaire, i el "Garrell", sanador de porcs, inútil per al servei militar degut a son defecte físic i a l'estretor del tòrax.
Quan hagueren aterrat alguns pals telegràfics, romput algunes bombetes elèctriques del carrer, estacat algun atuell de llauna a la cua d'algun gos, mort algun gat i fet esquellots a algun vidu, ja no saberen en què esmerçar les nits.
En "Nassos" era un taverner imbecil i els treia a hores inversemblants, precisament quan els veritables noctàmbuls comencen de moure's.
Quina en faràs, quina en diràs, un jorn determinaren espantar el "Violí". El "Violí" era un subjecte de mitja edat, curt de paraules i llarg de fets, un poc enigmàtic, que vivia del contraban i de guiar desertors i proscrits a través del Pireneu, seguint camins de cabres que només ell coneixia. A causa de tocar moltes cordes i de fer ballar molta gent, l'havien rebatejat de la faisó esmentada; però, sota un altre punt de vista amb poc encert, car no era pas home fràgil, ni massa delicat de so, ni gaire propens a destrempar-se.
Sempre arribava de bella nit a la vileta, i mai entrava per la porta gran. L'hortet de casa seva, enrondat per una tàpia d'esquena d'ase amb culs de got i trossos d'ampolles horripilants clavats de tou en tou a la calç del rebatut, tenia una portella misteriosa que s'obria al torrent, a l'altra part del qual, sobre un turó suau, hi havia el Cementiri. La gent maliciava que el "Violí" retornava de sos afers per aquell indret, destrompassant els murs del fossar amb una desaprensió escandalosa, tot per estalviar-se una marrada i no seguir el camí ral.
El pla dels cinc galifardeus que tractaven d'embasardir-lo descansava sobre aquesta hipòtesi.
Referent a la possibilitat de reeixir d'una tal empresa, hi havia, almenys, una dada favorable: el "Violí" era aiguader. Quina garantia de coratge pot tenir un aiguader?
II
En "Pierre" plantejà la jugada en termes precisos. Sobre quatre pals de carreta estendrien un llençol a guisa de tàlem. Arrossegarien, lligada als turmells, una llarga cadena, el soroll de la qual, característic de les ànimes damnades i vagabundes, era, en son concepte, un element imprescindible. Els quatre portants del llençol, encadenats, cantarien les absoltes, emetent la veu dintre la boca d'un tupí aplicat als llavis, i d'aquesta disposició resultaria una ressonància llòbrega, capaç de glaçar la sang al més valent. Mancava quelcom que relluís sobre la lividesa flotant del llençol i fes l'efecte d'uns ulls embrasats i sinistres. Res millor que una carbassa vinera, amb traus de fesomia humana per on traspués la llum d'una espelma mitigada amb un paper vermell. El "Llarg" de can Xana fou l'encarregat de sostenir la carbassa, i no us dic res de la presència del fantasma, l'estatura del qual, sense l'additament macàbric --la carbassa aniria estacada damunt del cap-- ja era prou imposant.
En "Pierre" i el "Barber", acoblats amb el "Garrell" i el "Fesol", s'engrillonaren amb la millor voluntat de la terra.
El "Llarg" s'encabí, de la manera que son enginy li aconsellà, el cap postís.
La nit afavoria el projecte. No feia una alè de vent i el quart de lluna, velat per una nuvolada prima, deixava una discreta claredat, en els encontorns del cementiri. El llençol s'estaria quiet i es faria obirador, a l'ensems que el dring de les cadenes i la udoladissa dels tupins es sentiria de lluny.
L'absurda comparsa se situà sota el pòrtic de la capella, dalt de la graonada de rajols que tenia pretensions de monumental.
Baixaven per la dreta i muntaven per l'esquerra, giravoltant amb la solemnitat del cas. L'itinerari del "Violí" era vistent per l'esclafeig d'ortigues i fonolls i escantellava, just, aquella graonada. Però, aneu a saber si trigaria gaire el "Violí" a comparèixer! Aviat s'adonaren que esmerçar les energies a espaordir xiveques i rates pinyades no era pas gaire divertit.
Demés, no les tenien totes. En llurs assemblees de taverna feia temps que havien acordat que morta la cuca mort el verí, però en parlaven massa per a estar-ne convençuts. En "Pierre" i el "Barber" admetien l'existència dels focs follets. Eren, segons ells, no cap fenomen sobrenatural, sinó una cosa per l'istil de la flameta del sofre que encenia En "Nassos" per matar l'agre de les bótes. El "Llarg", més escèptic, preguntava amb mofa d'on treien les "cerilles" els morts per encendre el lluquet. I al costat del de can Xana hi havia els altres, tots els presents a la controvèrsia, la majoria. Evidentment, admetre l'existència dels focs-follets contradeia els principis federals i era una concessió a l'obscurantisme. O eren ànimes o eren il·lusions, o si eren ànimes hi havia Déu i si hi havia Déu hi havia de tot.
Ara, dins el fossar, aquelles afirmacions i negacions ja no responien a un estat de convenciment, perdien fermesa. Tant de bo, pensaven en "Pierre" i el "Barber", que no existissin els focs follets; tant de bo, pensaven el "Llarg" i els seus adeptes, que fossin com la flameta d'un sofre de bóta.
I atalaiaven la foscor dels recons, els tous d'herbei, el frontispici dels nínxols i la dotzena de creus tortes i mutilades, que sobreeixien de l'erm, amb una certa malfiança. Cadascun, íntimament, es creia el més covard, i tots junts, en obirar una fosforescència, haurien sentit una enorme decepció, d'ordre polític, no cal dir-ho.
III
Després de sopar, en entrar a la cort el bover de n'Ordis per donar la rama al bestiar, trobà la vaca rossa ajaguda a la palla mugint amb suaus estremituds de partera. Ho digué a la mestressa per pura fórmula, però ja sabia el que li tocava. Es calçà els espardenyots, begué un xarrup de vi, i, a bon pas, se n'anà a la Jonquera a cercar el manescal. El manescal havia retardat son regrés de la muntanya i el bover, recomanant la urgència, deixà l'encàrrec, tornant-se'n pel mateix camí.
El mas de n'Ordis estava situat als afores de la població, i tenia una carretera pròpia, al peu del cementiri.
En Peret, tal era el nom del bover, podia passar a tot arreu per un xicot deseixit i picardiós i no li mancava nas ni oïdes ni vista per a descobrir, a un tret de bala, que alguna peripècia estranya torbava la santa calma del fossar. La ressonància greu i apagada dels ansats i el dring de les cadenes el posaren alerta, de bell antuvi, i després, ple de curiositat, anà atansant-se fins a treure el cap arran de la tàpia, per entre el matifocs de la crestallera. Ensopegà el moment en què els cinc actors de la moixiganga, cruixits de tant anar i venir i de tant pujar i baixar les escales, arrossegant aquella ferramenta de presidiaris, amb la gorja seca d'emoció i els turmells segats i el front suós, es revenien en el pedrís fora de l'església. Passaven de mà en mà una garrafeta d'aiguardent, i s'hi amorraven per torn. La mica de por que en Peret hagués pogut sentir desaparegué davant d'aqueixa inusitada conducta del grup, que ja no tenia res de sobrenatural. De més a més, oí com deien: "Apa, tornem-hi", i veié endegar l'armatosta. En Peret comprengué la jugada. Passa per darrera la capella, arrupit com un gat, ortigant-se les mans, arborant-se d'un gran desig de sedassejar.
Es situaria al capdavall de la graonada, darrera un xiprer, i molt seria que per algun indici no descobrís qui eren els que tractaven d'espaordir el "Violí"! Esperà tenir-los d'esquena, atansant-se a la soca d'una correguda. Però de sobte la terra li mancà sota els peus, i es trobà de quatre grapes dins d'un sot escopint gresa i esbarneiat. Era a la fossa de l'àvia Masanella --que agonitzava feia tres dies-- oberta previsorament segons costum de l'enterramorts en tractant-se de jaies incurables. Millor, pensà En Peret, ve't ací un amagatall de trobes, pla més segur que l'altre. Romangué arronsat com un cuc.
El rumor botzinaire dels salms i el refrec metàl·lic de les cadenes sonà, de tornada, a dos metres de l'espieta.
En Peret es llevà el barretinot i amb lentitud, com ho feia per disparar l'escopetó sobre una cogullada, tragué el nas al caire de la fossa.
Llavors succeí una cosa imprevista, desconcertant, absurda.
Els portants del tàlem pegaren un bot formidable, un bot de daina envestida per un llebrer.
Un estrany embull de cames i braços, de pals i cadenes, tot abrigat amb el llençol, prengué embranzida vers la reixa desballestada que tancava el fossar. Sonava entretant la trencadissa dels tupins i uns rugits de pànic, i els xocs sinistres dels cossos entravats.
Tots procuraven fugir, i els drets arrossegaven els caiguts i els arrossegats feien caure els drets i cadascú pretenia tirar per llur cantó, sense recordar-se dels grillons que els segaven els turmells, nafrant-los i ensagnantant-los.
Es veié destacar de l'embull una forma llargaruda i escardalenca, amb la gorra encesa, sobre la qual descarregava manotades furioses, tot brincant a salt de ca.
D'una empenta salvatge migpartí el forrellat que tancava la porta reixada del cementiri, i darrera d'ell passaren els altres fent tombarelles; i d'aquesta guisa s'espenyaren turó avall, dret fil, deixant parracs de roba, llenques de pell i trossos de carn en els esbarzers, arços i argelagues. Algun encara punyia espasmòdicament el pal de carreta, i amb ell es defensava d'imaginaris enemics i percudia la testa del company amb un desfici bàrbar.
IV
Aquella dispersió divertí bastant el bover de can Ordis. No li donaren temps de conèixer-ne cap, però suposà que el tripijoc deixaria senyals inequívocs. En efecte, el pròxim diumenge, a l'hora de la missa major, En Peret se n'anà a la vila.
Es ficà entre els joves de la seva edat que esperaven el darrer senyal per entrar a l'església. Allí, a la mateixa plaça, en front de la rectoria, amb un descar de protestataris, hi havia la parròquia d'en "Nassos" tirant floretes a les noies. En "Pierre" no hi mancava pas. Duia el cap embenat amb un mocador de virolaines encabit sota la gorra feixuga i orellera, de gavatx. En l'òrbita de l'ull dret hi tenia un verdanc de l'amplària d'un duro, i una esgarrinxada fenomenal li ratllava la galta. Més enllà s'albirava el "Barber", encorbat i melangiós, un braç penjat al coll i una busoga al front. Més tard comparegué el "Garrell", arrossegant un peu tumefacte i repenjant-se en bastó de lladoner. Ell fou qui anuncià que el de can Xana feia llit amb un tros de closca en carn viva i que el "Fesol" jeia a la pallissa entre cataplasmes de sabó ratllat i oli de lliri.
Quina guerra, quina catàstrofe, quin misteriós esdeveniment havia malmès d'aquella guisa la joventut florida de la vileta? Ells ja havien respost a la curiositat pública, cadascun segons la nafra, però era ben casual que, en un mateix vespre, En "Pierre" s'hagués barallat amb un gitano adobacossis, el "Barber" hagués caigut d'una figuera, el "Garrell", rebut la trepitjada d'una mula, el de can Xana escaldat el "tupí" i el "Fesol" enclòs entre la carreta i el brocal del pou.
En Peret, endiumenjat i alegroi, mirava els avariats i somreia amb una expressió ambigua. En sortir de missa anà dret al "Garrell", li passà afectuosament el braç per l'espatlla, i se l'emportà al mig de la plaça.
El "Garrell" era el més jovenet dels ganàpies que intentaren espaordir el "Violí". Molt suggestionable, resultava un comparsa segur per a qualsevol facècia, però ben mirat era bon jan i bocamoll.
--Estàs massa trist, pel mal que tens --li digué en Peret.-- Altra cosa et furga per dintre. Sembles ullprès i embruixat.
El "Garrell" cantà, en veure que li endevinaven la marfuga interior que el consumia.
Va explicar la conxorxa, enumerà els patiments que representa fer de fantasma, les sensacions diverses, fredes i calentes, que el sobtaren sota el llençol, l'aprehensiva malfiança de tot, l'horrible tardança del "Violí"...
--Mai acabava d'arribar, ja no podíem més... I ara vaig a dir-te una cosa que encara m'esgarrifa; potser no ho vulguis creure, però és tan cert com el sol que ens enllumena. Tots ho veiérem igual. Assolíem el darrer graó de la capella quan, de sobte, un mort va treure el cap d'una fossa. Primer esberlà la terra com un "quicou", després reganyà les fesomies, espolsant la brutícia. La pell groga se li encastava als ossos. Estava enfutismat per la nostra barrila. Volia mossegar-nos. Vàrem sentir com carrisquejava les dents i es posà a treure flames, a raig fet, per ulls i boca. Nosaltres, fes-te'n càrrec, cames ajudeu-me, però ens perseguí, ens perseguí fins a la torrentera. Anava gitant malediccions i el foc de la seva alè ens cremava l'esquena... Hi ha Déu, oi Peret?--
La sargantana de l'ermità L'ermita de Sant Sebastià era una esglesiola runosa, situada als afores del poble, al marge del camí ral. Els veïns eren gent descreguda i tant se'ls en donava del sant com de la capella. L'ermità, cansat d'obrir la porta sense que s'hi atansessin els devots, determinà estalviar-se feina, barrant-la definitivament. No és que l'home no hagués fet els possibles per acreditar l'ermita i el seu patró. Un dia tragué el sant de la fornícula i l'amagà en un camp de patateres. Pensava que l'estratagema consternaria el veïnat, i que el suposat acte de desesperació del sant augmentaria la fe i les almoines. Però per a la gent que passava de llarg davant del Santuari, el mateix cas havien de fer del sant campant-se-la pels conreus que del sant a l'altar, esperant almoines.
L'ermità, des de llavors, decebut, va limitar-se a assenyalar el migdia brandant la petita campana del cloquer. En aquesta única feina posà son amor propi. Entre ell i el campaner del poble s'establí, ben aviat, una competència de puntualitat. L'ermità, que es regia pel sol, menyspreava profundament l'altre, que es refiava i posava crèdit en unes broques desballestades i inconstants, que un buf de tramuntana podia tòrcer o aturar. El sol no enganyava. Qui millor que el sol, veritable amo i manifasser del dia, era capaç de marcar amb exactitud el punt mitjà de la seva ruta?
L'ermità mirava l'ombra d'un xiprer i deixava que els altres miressin el que volguessin, segur d'ésser ell l'únic posseïdor de la veritat.
Per als dies núvols es refiava de la gana. La gana era puntual. Començava a les onze i creixia fins a dos quarts de dotze i a tres quarts es feia insuportable. El vellet, per tant, podia equivocar-se d'uns minuts, però crèdit hi hagi!
El que no hi havia era vianda. Per això, en arribar la hivernada, amb la persistència de les boires i de les pluges cançoneres i sense síndries ni melons pels camps, la gana anà avançant-se i el rellotge de l'ermità també. Ja compendreu que no hi havia rectificació possible, amb el sol amagat; i esdevingué que la campana de Sant Sebastià fou la riota del poble.
La misèria negra deixà sentir-se sobre el vell, que començà de recórrer la plana amb un aire sorrut, mig de lladregot mig de captaire.
Una tarda, en un rostoll, ensopegà amb una sargantana, la qual cosa, ben mirat, no tenia pas res d'extraordinari. La sargantana s'amagà sota una terrossa, a tret de peu. Per descontent que estigui un home de la vida, mai s'absté de molestar una bestioleta quan s'interposa en son camí. L'ermità aixecà la gleva amb la punta del dit gros. Llavors va adonar-se que la sargantana tenia dues cues.
Va agafar-la, va mirar detingudament aquell empelt i va ficar-se-la a la gorra.
El cor li deia que havia fet la seva sort.
La sargantana tingué molts admiradors. Una vella fatillera esbombà, als quatre vents, no sé quines virtuts misterioses del rèptil contrafet. Hi ha dites i sortilegis que si mai es realitzessin mai tindrien confirmació.
El "qui ho sap", és la idea més torturadora que pot arrelar en un cervell. L'ermità, collint al vol l'afirmació de la jaia, anà informant-se dels procediments necessaris per a explotar aquelles virtuts.
Preguntant preguntant es va a Roma, i totes les velles de la contrada estigueren d'acord en el substancial de la cerimònia. I elles mateixes, entre escarafalls, propagaren l'existència d'un instrument providencial a mans de l'ermità.
La sargantana passava les nits dins d'un plat de cendra, escrivia amb les cues unes xifres de doble perfil que hauria envejat un pendolista. L'ermità, que no sabia de lletra, deixava que els altres, a llur albir, interpretessin aquelles quantitats, que eren apuntades en un paperot. El proper dissabte, o el proper dijous, aquestes apuntacions anaven a raure al mercat de Girona o Figueres i bescanviades, pagant el menester, per un dècim de la rifa de Madrid. En la impossibilitat d'una exactitud aritmètica, els compradors s'acontentaven amb una aproximació.
El bon ermità feia aqueixos favors als veïns gratuitament, i així els decebuts no arribaven a queixar-se i els sortosos, per contra, lloaven d'allò més els efectes sorprenents del sortilegi i no eren pas tan mesquins que no corresponguessin amb unes monedes.
Com que a la comarca ja eren molt jugadors abans de la troballa de la sargantana, ho foren més amb son guiatge sobrenatural, i com que algú o altre ha de treure, el vell, a cada sorteig, també cobrava poc o molt.
Per Cap-d'Any un hisendat d'una vila pròxima ensopegà la segona amb una apuntació, en la compra de la qual no havia pas intervingut la sargantana. Però la gent perjurà que sí. "Vox populi vox Dei".
Ho preguntaren a l'ermità. Però a l'ermità no li preguntaven pas si l'hisendat havia rebut la inspiració de la sargantana; li preguntaven si s'havia "allargat" gaire. El vell era discret; no responia sinó sobre allò a què feia referència la pregunta i amb un "gens" sec i rodó acomiadava els importuns.
Tothom va fer-se creus de la gasiveria de l'hisendat. Tant el satiritzaren i el bescantaren, que el brau home, a fi de tapar boques i deturar antipaties, amollà algunes pessetes. Això va convèncer els més incrèduls.
I succeí que el cas de l'hisendat tornà a repetir-se, i a un voral de vint quilòmetres a la rodalia no es treia un premi xic ni gros que no fos degut a la famosa sargantana.
L'ermità pogué fer bullir l'olla, tanmateix, i donar corda al seu rellotge, que marxa amb regularitat.
Tenia cura de la sargantana com d'un fill de les seves entranyes. Però també emmalalteixen els fills de les entranyes. De bell antuvi escrivia quantitats fabuloses, cents de milers, un gavadal de números entrellaçats, indici de les seves energies.
Després ja no excedia de les desenes de miler, i d'aquí passà als centenars, i dels centenars, a poc a poc, amb una progressió descendent regular i aterradora, anà rebaixant les fórmules aritmètiques, fins un jorn nefast que sols dibuixà un zero, però encara un zero inacabat, com si li hagués mancat virior de cloure'l. Un zero a cap loteria del món és una quantitat premiable. La sargantana no havia pas suggerit un número; havia escrit el seu testament.
L'ermità va lliurar-se a desesperades provatures a fi de retornar-li la salut. Intentà purgar-la i li féu dir l'oració del mal de ventre, però un fatídic matí va trobar-la erta i exangüe dintre el pot de llauna que li servia d'estatge.
En la història de cap dinastia europea ne trobaríeu pas una més gran reserva, referent a la mort d'un rei, que la que l'ermità va imposar-se per amagar la mort de la seva sargantana.
Resseguí els rostolls percaçant un substitut, endebades. La situació es feia insostenible per moments. La parròquia exigia, amenaçava... Desesperat reflexionà que tal volta una sargantana vulgar faria la mateixa servitud de la difunta. Costaria gaire d'intentar la suplantació?
A les dues setmanes de funcionar aquesta sargantana normal caigué un premi major a l'hereu Guic, sanador de garrins.
Evidentment, de la mateixa manera que el sortilegi havia de realitzar-se la nit de Sant Joan i les cendres del plat havien d'ésser cendres d'un fogueró de la revetlla, la manca d'aqueixes condicions no havien pas estat un obstacle per als èxits precedents; tant se valia una cua com dues.
L'ermità s'havia curat en salut, negant-se a mostrar la sargantana prodigi. "Les mirades dels profans, deia, no li fan sinó mal; li eixugarien les facultats en quatre dies." I anà tirant amb sargantanes de mala mort.
En diverses ocasions, però, estigué a punt d'engegar-les a dida. A l'hivern no feien altra cosa que dormir, i per reviscolar-les havia de fer-los fregues i posar-les en cendra tebiona. Amb tot, calia percaçar-ne per les parets a cada punt i llançar les mortes. Algú ja l'havia entrellucat en aqueixos afers i maleït siga si no començaven a sospitar la tramoia.
Verament, un home analfabet no és ningú. Ah! si ell hagués sabut de lletra! Prou hauria fet amb un braç el que elles feien amb la cua.
No obstant, de reflexió en reflexió arribà a descobrir que eren els mateixos interessats els que interpretaven els rastres cabalístics.
Quin descans trobà el vellet en aqueixes successives simplificacions del sortilegi!
El que la sargantana feia en una nit ell ho enllestia en tres segons.
Mitjançant una petita forqueta de tamariu pogué retornar a la primitiva perfecció cal·ligràfica. Els perfils de les xifres eren dobles i els cents i milers reaparegueren amb tota la força suggestiva emanada d'un rèptil fatiller.
I, ultra la satisfacció de veure's afavorit amb el mateix do que la sargantana monstruosa, no hagué de basquejar-se en noves caceres, ni tractar amb bestioles que no eren carn ni peix, amb les quals no sabia com congraciar-se, ni què donar-los per beure, ni amb què les guanyava, ni amb què les perdia.
La brama perdurà i la sort també. I aqueixa història demostra que cal ésser optimista, car l'home arriba allà on vol, quan no pel seu saber, per la seva astúcia.