Per a Joaquim Buigas
La lletra que em mostrà el meu amic era terminant:
"Les perdius no deixaven ni un raïm, tapaven el sol, ombrejaven els camps i migraven les viandes, i els conills anaven a capgirells".
La lletra, datada a Ceró a 25 d'agost, signada per un home de crèdit, venia a ésser un crit d'auxili dels habitants del llogarret el nom del qual resultava prou feréstec per a desvetllar els meus entusiasmes. L'anada a un poblet de la província de Lleyda --com veureu més enllà-- no és una exploració al centre de l'Àfrica, a les fonts del Nil, però té la incertesa, els perills i els inconvenients d'una empresa arriscada i temerària.
I ja ens teniu encabits en un departament d'un vagó de segona del ferrocarril del Nord. Un departament de segona del ferrocarril del Nord és un caixó folrat de tela, tan dur, angoixós i infecte com un de pesca salada. Érem tretze persones que refregàvem les ròtules i barrejàvem les suors i allargassàvem el coll vers la finestreta, bocabadats com les gallines engabiades del vagó de càrrega que ens precedia. Ens repartíem, --duent-la sobre els genolls,-- una nena divinament malcriada, la mare de la qual no sabia avenir-se del nostre aspecte de gent de guerra.
La única inquietud de la seva vida pervenia d'un cert ocell d'un veí molt ric, que alimentaven amb ous de formiga. Tractà d'aprofitar-se de la nostra experiència per a eixir de dubtes. Malauradament, no poguérem il·lustrar-la. La nena, que no era un exemplar de continència, s'alleugeria, entretant, amb un terratrèmol d'oratge fètid. Dos exemplars dominicals de "La Vanguardia" feren la servitud d'un gerro d'aigua, d'un tros de sabó, i d'una tovallola i d'un linòleum.
El pas d'una foradada ens posà a tots en un semi estat d'asfíxia. El fum negre de la màquina ens embolcallà, arroentant-nos i irritant les goles amb les emanacions sulfuroses de la combustió de la fogaina. Ens iniciàrem en el suplici sofert pels cans caçats pels llacers del Municipi.
La planúria de Calaf, encesa de sol, enviava reflexos d'infern. L'esquella dels empleats, a cada parada, ens convidava a meditar sobre l'eficàcia dels sagraments. La sensació d'agonitzants ja no podia ésser més viva.
Descendim a Tàrrega. Tot el que obirem té una capa de pols grisa. Les dones endolades serven uns corriols d'arena en les arrugues de llurs vestits; quan un amic colpeja l'esquena a l'altre aixeca un núvol que obscureix la llum, els sacs de viatge semblen sacs de ciment, i al defora de l'estació s'obiren uns automòbils públics, incolors, que cendregen...
La gent s'hi apila. Homes magres, terriblement seriosos, noies garrelles terriblement matxucades, dones de calvari a punt de plorar s'hi encabeixen amb una pressa insòlita.
Nosaltres tenim de pendre el passatge.
El pendre passatge d'automòbil a Tàrrega és la cosa més àrdua que jo he vist en la meva vida.
Obstruint l'entrada d'un cafè, hi ha una mena d'armari de fusta pintada de color de xocolata amb una finestreta on amb prou feines hi passa el puny. Allí es despatxen els passatges de l'auto que va a Artesa del Segre. Al primer cop de vista s'endevina que en el vehicle que espera al carrer, no hi cabran la meitat dels que formen cua davant la rudimentària administració.
Entre la vidriera del cafè i l'atuell amb honors de despatx, els viatgers i maletes formen un munt heterogeni. La incertesa, l'angoixa, el malestar, la impaciència, el neguit, es pinten en totes les fesomies. La suor davalla per les cares i regalima damunt les vestidures polsoses, deixant una estela de llimac. El ressol va coent-nos en aquella mena de parany. Les dones sospiren, les criatures ploren i els homes piquen de peus. És un escena que recorda les evacuacions de pobles amenaçats per un enemic cruel que passa a sang i a foc el que troba.
Però dins l'armari les coses van a pas de bou. La foscor que hi regna no ens permet endevinar quina mena d'ésser s'hi encabeix.
El que ha tingut la sort d'arrambar-se a la finestreta llòbrega i misteriosa, aviat es convenç que n'hi ha per estona. Endevineu que allí s'exigeixen tantes formalitats com per cobrar una herència. Es fitxa els viatgers previ un interrogatori minuciós. Cal dir qui sou, d'on veniu, què us proposeu, i exhibir la cèdula, el certificat de bona conducta i el bitllet de la comunió quaresmal. L'ésser fantàstic que maniobra dins el caixó, en les tenebres, fa un soroll característic. Escriu i escriu; escriu llargament. En cap consolat del món s'esmerça tant de temps per estendre un passaport com en aquella rudimentària oficina per donar-vos el tiquet del passatge. Els que l'han hagut surten radiants de satisfacció, entrebancant-se amb els que l'esperen, car els sacs de mà, paquets i totes les endròmines del patifell s'han entravat, embullant-se el mateix que una troca mal cabdellada o els cabells d'una malalta. Els deslliurats es llencen de cap dins l'auto-baluerna amb l'ànsia d'un nàufreg en el bot salvavides.
Nosaltres, inexperts, desconeixedors dels costums i tràmits propis d'empreses semblants, hem estat els darrers d'atansar-nos al forat burocràtic. L'auto era ja atapeït de viatgers. Hi anava una cobla de músics. Quan una cobla de músics viatja per les contrades de la província de Lleyda ho paga qui mal no mereix; pertorba el funcionament regular dels serveis públics. Cada instrument representa un particular que es queda en terra.
Però nosaltres, llavors, desconeixíem aquesta veritat i ens suggestionava només l'enigma vivent que s'encabia a l'armari.
Cadascú es representava aquell ésser a la seva manera.
Ens mancaven indicis i antecedents. El meu amic se l'imaginava amb els ulls atrofiats per la foscor un poc pudent com un "carpincho", i jo, que no havia estat a Amèrica, li atribuïa costums de talp o de mussol.
Només érem sis els que restàvem sense el preat bitllet en front del suspecte atuell --una dona, dues noies, un jove i nosaltres-- quan obrint-se una porteta aparegué un funcionari. Era un subjecte gras, amb mostatxos grisencs, nas arromangat, i un clatell boterut, molt vermell, com el d'un "marabú" africà.
Son aspecte era pacífic, però evidentment estava imbuït de la seva alta autoritat, inapel·lable, d'estivador de persones. Clavà un cop d'ull al camió, consultà el xofer i ens comptà a nosaltres. Fou aquell moment d'una profunda emoció.
Ens bategava el cor i tots li somrèiem per a ésser-li simpàtics. Anava a sentenciar. Signant amb el dit escollí les dues noies i el jove.
Les preferides enrogiren, enciriant-se orgullosament. La dona maleí la seva sort i nosaltres protestàrem.
El funcionari, amb una inefable amabilitat, ens oferí un lloc entre les maletes cobertes amb una vela, on la pols de tres segles ens serviria de matalàs. S'ofengué per la paraula estúpid aplicada al servei que un de nosaltres pronuncià. L'home no admetia l'estupidesa més que de rebot, és a dir, en nosaltres. Hauria estat difícil convèncer-lo que no era un home de talent.
Demostrà que totes les empreses es proposaven guanyar com més millor. Tenia autos, però dos o tres viatgers no pagaven el tret. Calia esperar vint-i-quatre hores o llogar-li un "turisme" a sis rals per quilòmetre.
Els que tenen pretensions d'arribar allí on es proposen han de demostrar que no els ve de cent duros. Si una foca fos capaç de raonar com aquell administrador, la foca, a Tàrrega, seria una persona com cal.
Llogàrem un auto; un "turisme" com deia la foca de l'administrador.
Naturalment que pertanyia a una altra empresa, l'auto llogat. Tots els que diuen mal de les rutes d'Espanya i no han viatjat per la de Tàrrega a Artesa, els manca el principal argument de llurs diatribes.
La ruta és ampla, però només se n'aprofita la meitat. No fa pendent, fa conca. La llenca que no s'aprofita serva el llot ressec de molts hiverns.
Unes enormes crestalleres de color gris esberlades pels sols estivals simulen, en petit, la muntanya santa de Montserrat. Els solcs de rodes fantàstiques com de vehicles-arades, arriben a les entranyes de la terra. Per entre aquella desolació de llacuna dessecada anguileja el veritable camí. Una cinta polsosa amb sots enormes.
Les roderes blanquegen entre la gruixa de fang mòlt, que forma una rebava de terra d'escudelles pels dos costats. El vent, ratxejant, aixeca, aquí i allà, lleus fumeroles, i el sol de la migdiada ho aixemora d'una bravada càlida, cendra de fornal.
La ruta és cruelment dreta. Remunta petites ondulacions cobertes de romaní i d'alzinots revellits. De tant en tant, en una fondalada, un crostisser argilós esquerdat, oprimeix inicis de vegetació lacustre. A la dreta i esquerra, pels camps i pels turons, el verd de les mates i dels arbres a penes es transparenta sota la pols escampada de la ruta.
Nosaltres botem sobre l'encoixinat dels seients.
L'auto marxa a batzegades, es gronxa com una barca, pren embranzida per aturar-se tot seguit i devallar a pleret un sot formidable, i torna a arrencar per a rellentir immediatament l'empenta i no esmicolar les molles. Espaventables cruiximents i sotracs es barregen amb els rumflets del motor i la vibració del magneto.
La sensació que estem atravessant el llit d'un riu eixut i abrusat seguint un camí de fantasia interminable i cruel, ens augmenta la suadeta llefiscosa que ens cobreix, sobre la qual, a capes, va dipositant-se aquella pols despòtica, senyora d'horitzons i de proximitats.
Enfront s'obiren entre les boirines ardents, els perfils d'unes muntanyes. L'estepa va quedant-se enrera. Comencem a trobar desmunts. Enormes vetes de pedres, meravellosament regulars, com una interminable filera de llosanes de balcó, es superposen separades per gruixos de terra rogenca, i al cim, l'ermot, l'oliverar trist, evangèlic, algun ametller de fulles grogues marcides, alguna garriga i roure, alguna paret de tàpia prop del bassiot exhaurit i de la roca descalçada per les pluges, sota la qual hi ha una balma i un romagueró.
Assolim Agramunt, pilot de cases brunes, quelcom feréstec, i passem el Canal d'Urgell. És una sorpresa aquella aigua que corre entre l'africana desolació precedent.
Uns pollancres i unes hortes, i ja obirem Montsech i altres muntanyes que han anat atansant-se amb una certa amabilitat d'antigues amigues.
Comencem a adonar-nos que al cim de cada turó escarpat o en cada roca ingent hi ha un poblet o una ermita. Ens arriba un ventijol fresc. Flanquegem el cementiri d'Artesa, dominat per la ruta. Uns xiprers plantats sense simetria, aguts, frondosos, altíssims ombregen una rudimentària capelleta blanca, uns ninxos plens de molsa i unes creus, encerclades per una paret baixa d'un to vermellós. Al fons, el vessant d'una cinglera eixorca completa aquella impressionant perspectiva amarada d'una pau i d'una senzillesa que envegem per als nostres ossos.
Passem Artesa. Hem arreplegat el signant de la lletra, que ens esperava; l'espió de les perdius que tapaven el sol i dels conills que anaven a capgirells. El sol ha davallat. Sobre una coma pelada, una església i un castellot marquen la fita del nostre viatge. Ceró s'amaga al darrera. L'amic ens el signa amb el dit. Demà començarem la campanya.
El poble de Ceró Sobre una coma aturonada, erma i rocosa, apilades, sobremuntant les unes a les altres, sense ordre ni concert, s'aixeca un encimbellament pintoresc de parets grises i de teulades negres.
De tant en tant alguna porta o finestra s'obre com un trau de foscor, en aquella massa ombriva amb aspecte d'enderroc formidable.
Ni un arbre, ni un matoll, ni una romaguera, ni una trista clapa d'herbei verdejant interromp la monòtona desolació dels encontorns. Uns caminets blancs es dibuixen netament en el llom del turó. Quan hi bat el sol sentiu una immensa angoixa.
No goseu apropar-vos-hi per temor d'arribar-hi cuits. Quan fosqueja sembla un niu d'insomnis i basardes. A tot hora us fa l'efecte d'un poble abandonat, car sols per atzar obireu la silueta d'una persona o d'una bèstia domèstica, caminant d'un aire errabund com d'ànima en pena.
Ceró no té carrers. Les cases han nascut a la bona de Déu, sota l'ombra protectora d'un castell, un enorme dau de carreus embrunits, vora el qual s'aixeca l'església. S'enganxen les unes amb les altres arbitràriament, mitjançant arcades i voltes, formant passatges costeruts. El sòl és d'una pedra rasposa, inconsistent, on l'aigua de les pluges forma reguerons i córrecs, muntanyes i valls. Només és transitable amb espardenyes.
En certs indrets --sota l'església, entre un muralló i el frontis de les cases altes-- hi ha trossos empedrats.
Són com uns grollers mosaics de palets de riu de color blavisc, "d'ull de serp", col·locats de cantell, en fileres, com els grans d'una espiga de blat de moro.
Per un pintor, aqueix poble resulta meravellós.
Els ràfecs de les teulades són amples i escantellats; les bigues, podrides, les finestres i portes ruïnoses amb osques als llindars i esquerdes als angles. D'una façana a l'altra existeixen desnivells suplerts per graonades rústegues.
Aquella providencial disposició de les roques, de què parlàrem abans, permet suprimir els picapedrers i els paletes. Els carreus i les llosanes s'extreuen de la pedrera sense esforç, alçapremant-los i tallant-los d'un sol cop de mall a la mida que convé. Per construir un mur ciclopi basta un parpal i uns quants homes de bona voluntat. Per això les parets de les vinyes tenen aspecte de parets de catedral i les de les cases i parets de vinya.
Els habitants de Ceró són plàcids i austers. Els que no van al camp viuen entaforats en llurs cases.
A penes hi ha gossos ni gallines que animin el poble. El ruc i la somera abunden més que els joves i les noies. De noia casadora no recordem haver-ne vist cap durant els quatre dies que hem romàs allí. Ens donaren paraula que n'existien i no tenim cap inconvenient a posar fe en l'afirmació dels ceronencs.
Una altra cosa que ens inquieta és que ni al migdia ni a entrada de fosc es sent flaire de menjar.
Aquesta ferum d'escudella que us surt a rebre a les cases de pagès de les nostres encontrades, a Ceró és inconeguda. Totes les cuines són inodores i hostils.
Primera sortida
Ens n'anàrem a dormir dejorn. A Ceró, en caure la nit, no es veu un llum en forat ni en finestra.
L'amuntegament de cases i el color bru de llurs parets produeix una fosca espessa, quasi palpable, la qual, junt al gran silenci del camp, us posa sobre els ulls terenyines, i sobre el cor, sopor.
Abans de ficar-nos al llit tinguérem un lleu ensurt. A la paret emblanquinada de la capçalera s'hi veia una mota grisa d'uns tres travessos de dit de llarg, amb aspecte de dragó o de sargantana. El meu amic estigué a punt de rebotre-li una sabata.
Ja la tenia a la mà fent punteria quan jo, reprimint el calfred de fàstic i repugnància, vaig inspeccionar, de prop, l'objecte sospitós. Déu m'havia inspirat! Es tractava d'un minúscul Crist de bronze sense la creu, deixat allí amb la santa idea que podeu suposar.
Ben cert que els nostres hostes, corcada la creu, mantingueren la imatge --que era el més important-- en el lloc de sempre, ben lluny de sospitar l'afront a què l'exposaven.
Ens llevàrem de bon matí.
A penes apuntava l'alba, el nostre guia, l'amic del meu amic, ens esperava d'un aire alegre, d'home renovellat, ple de coratge i delit, amb plena confiança en les seves cames i en les nostres, segur dels seus presagis.
Anàvem a veure si les perdius taparien el sol!
Primer aparegué aquest que les perdius. Les que de bell antuvi obiràrem, tenien una certa experiència del que són caçadors. Jo anava trobant càpsules buides per les terrassades.
Començava a creure que allí, com per tot arreu, els pagesos comprenen la valor d'una perdiu i s'avancen als forasters.
D'un turó passàvem a l'altre. Hi entràvem esperançats i n'eixíem decebuts.
Cercàvem la innocència i topàvem amb l'escama. Desitjàvem pàrvuls i ens les havíem amb doctors. Les perdius de Ceró semblava que disposessin de prismàtics. S'aixecaven a distàncies enormes, després peonaven dispersant-se com els de la partida d'En Serrallonga encalçats pels "Cadells".
Només eren un poc condescendents amb el nostre guia.
Estaven assabentades amb quina mena de caçador tractaven. Coneixien la seva biografia i els seus antecedents, coneixien demés, la seva escopeta --deu trets, sis figues-- i les més cansades se n'anaven del seu indret per a revenir-se esperant-lo.
I ell se'ns emmenava lluny, ben lluny, cregut que assoliríem una tribu d'analfabets, un paratge on les noves del món civilitzat no hi arribessin i per consegüent fos possible esmerçar la nostra astúcia, la nostra mala intenció, els nostres mortífers enginys de ciutadans feréstecs.
Però en deu hores lluny de Ceró, entre els pobladors del bosc, es distingia la pólvora blanca de la negra, un mànec de fanga, d'un canó d'escopeta; un crestat, d'un gos; una somera, d'un senyor de Barcelona.
La vetlla de la victòria
Ja feia tres dies que menjàvem el pa de Ceró. Cada capvespre arribàvem espeuats, ens assèiem en unes pedres i esperàvem l'hora del sopar. El capvespre del poblet és verament un instant de gràcia; és quan regna més animació, és quan transita més gent i bestiar, i quan es senten veus, petjades, remors i alguna cantarella. Els ceronencs vénen dels camps muntats en llurs someres, els pastors s'atansen a tancar les ramades en els cortirols, i les dones amb altres someres retornen de la bassa de cercar aigua.
Entre dos llustres el pas d'aquestes cavalcades té quelcom de fantàstic. Comença per oir-se el trepig del bestiar.
El ruc i la somera petgen fort i acompassadament a la faisó de personatges. Els camins de roca responen amb una ressonància greu. Encara no podeu ataleiar-los que ja els sentiu venir al lluny com una cosa fatídica. De sobte compareixen de trascantó en un revolt de marge o en una cantonada de paret seca. Sempre van de dos en dos o de tres en tres i sempre porten un genet o una amazona damunt l'albarda. Però només destrieu la silueta de la bèstia en l'amuntegament d'ombra capvespral. Si els rucs i les someres de Ceró fossin grisos es diluirien en la nit i només percebríeu llurs passos i la veu de la persona que els mena, que us saluda cristianament. A voltes, però, sobre la minsa claror de la celístia es destaquen una corrua d'orelles fantàstiques caminant sobre l'esquena d'un mur. Semblen una processó sinistra d'encaputxats complint una penitència, mentre el toc melangiós de l'oració va cridant-los des del campanar.
És llavors que els camperols que vénen del tros ens demanen comptes del resultat de nostres jornades heròiques.
Hem de sofrir els interrogatoris enutjosos dels nostres coneguts; hem de confessar les nostres derrotes; hem de dissimular el nostre despit; hem de procurar, al mateix temps, no ferir la susceptibilitat patriòtica dels ceronencs tan gelosos de llurs ramades de perdius com de llur aigua de bassa. I cada un ens dóna consells per al demà. L'un ens faria anar a tal paratge, l'altre a tal altre, i tots perjuren que durant el dia han treballat a l'ombra, sota el velàrium de perdius que s'aixecaven de llurs vinyes.
El nostre guia comença a no afirmar ni negar la possibilitat del que diuen els nostres espontanis consellers. Demà serà un altre dia. Cal partir de bon matí, cal fer un vaitot, un esforç suprem, una ofensiva violenta... Son amor propi comença a ressentir-se de l'èxit escàs d'aquella campanya. S'hi juga el cap que no marxarem de buit. Hi va el seu honor, l'honor del poble, l'honor de la rodalia. En últim terme envestirem els conills.
El conill és més enraonat que la perdiu. Dorm, si no a la palla, a la mata. Es fa càrrec que dos caçadors que vénen de dos cents quilòmetres lluny mereixen el sacrifici d'una vida. No es trobarà un jaio dels conills prou tip de l'existència, que faci el sacrifici de la seva sang per a salvar la fama de Ceró?
El nostre pilot, a darrera hora, parla d'una guisa enigmàtica. S'endevina que no diu tot el que sap; que es reserva alguna pensada com a recurs suprem, que té un projecte infal·lible i que no el vol esplanar a fi de sorpendre'ns amb una alegria imprevista.
Ens pondera, però, la duresa de la jornada vinent; ens deixa entendre que ens posarà a prova, quasi ens arrabassa, amb bones paraules, el jurament solemne de triomfar o morir.
Sota la impressió de la solemnial conversa, de la proximitat d'aquella definitiva i duríssima batalla i dels auguris tàcits de victòria, ens n'anem a dormir.
Obrim el balcó i ens repengem a la barana. Cal esguardar un instant el cel estelat en la vetlla de grans esdeveniments. Algú dorm per darrera vegada en la foscor impenetrable dels turons que ens envolten.
Un mussol flauteja i passa un aeròlit incandescent. Són averanys? Sembla que el destí tindria obligació de revelar-se en aquesta hora espectant, precisa, en la qual dos homes coratjosos i temibles es disposen a acumular energies per a destruir, després de conspirar en un llevant de taula i de juramentar-se a passar-ho tot a sang i foc. Una alba sinistra bé mereix un senyal precursor, sigui en els astres, sigui en les teulades.
El meu amic improvisa una oració en desagreujament del Crist sense creu, confós amb un rèptil.
Jo passo revista a l'armament i a la cartutxeria. Abans de la última gesta no podem negligir res.
La victòria Qui ens hagués vist partir aquell matí, solament amb la patxoca que fèiem ja hauria endevinat que estàvem disposats a tornar victoriosos o a no tornar. A més de les armes dúiem un formidable patifell. El guia, el nostre amic, anava carregat amb unes alforges de drap, el meu company d'expedició amb una enorme botella i jo amb un morralet de pastor, tot ple de queviures.
Envestírem una muntanya de les que, com vulgarment se diu, fan treure el fetge per la boca.
Un cadell mallorquí que ens seguia, a títol d'aprenent, va aixecar un vol de perdius d'una rostollada. Napoleó confessà que modificava els plans de batalla segons els esdeveniments, emmotllant-se a les circumstàncies, i nosaltres, admiradors de Napoleó, modificàrem el nostre. Però ocorregué que abans d'assolir aquelles perdius assolírem la gana. La defallença del nostre ventrell assenyalà les dotze hores, amb una precisió de rellotge públic. Les perdius, ultra tenir més cames i més resistència física, anaven pellucant de pas, cuques i ginebrons del bosc; nosaltres ens sosteníem amb el desdejuni matiner. Si els alzinots llevessin truites i llonguets i les esqueieres ragessin vi, s'igualarien poc o molt les condicions de lluita entre el caçador i la perdiu.
En definitiva, les guerres es redueixen a una competència d'àpats. La cuina no és pas menys útil que el canó.
Nosaltres, ben convençuts d'aqueixa veritat, ens asseguérem a l'ombra d'una majestuosa alzina en front d'una ermita pintoresca, a mig aire de la muntanya que preteníem escalar.
Menjar-se les provisions que un hom porta al morral té una infinitat d'aventatges. Us alleugeriu de pes mort; les cames reposen en tant que treballen les barres; el que us gravitava a l'esquena us gravita al ventrell, el que era un destorb a fora, és un consol a dintre; el que us feia perdre delit, us el dóna, etc., etc....
Haguérem, naturalment, de fer-hi la dormideta de consuetud. Sempre és una delícia dormir la sesta a l'ombra d'uns ramatges esponerosos entre la fullaraca, i acaronats pel ventijol fresc i uns traguets de xarel·lo del país i fumant una pipa sense foc.
Una polleta negra de l'ermità s'és familiaritzada amb nosaltres. Pelluca les engrunetes i ens pren els talls dels dits. Ella em desperta d'un cop de bec en el muntatge de les ulleres. M'adono, llavors, que el nostre guia també dorm. Càpua emmandrí un heroi, i l'amor propi de nostre acompanyant s'alarma, amb moltíssima raó. El conill predestinat ens espera; el conill predestinat és lluny i no cal trigar a escometre'l, sinó volem donar-li temps de penedir-se del seu sacrifici. Ara comprenc la inexplicable familiaritat de la polla negra, instrument de la Providència.
El dit del guia apuntà vers el Nord, darrera una torre antiga de senyals, sospesa sobre un cingle.
Agafem les armes i ens expolsem la peresa. El sol crema. Caminem per uns roquissers quasi incandescents on tota bestiola quedaria cuita i on, sols nosaltres, per un miracle, restem, fresquets a còpia de suor i traguejar de la botella. Fa una hora i mitja que ascendim per una mena de graonada colossal de roques ferestes i de terrassades blanques, enlluernadores. Ni els llangardaixos resistirien aquella terrible cocció a què ens sotmet la inspirada estratègia del nostre pilot. Si s'ha de fer el miracle, Senyor, que es faci aviat! En tota l'extensió que abraça la mirada no hi ha un paratge a propòsit on pugui jeure un conill sense socarrimar-se.
Per fi entrem en un obac de garrigues.
Al cim se'ns apareix un gos.
És un gos que no té casta, orelladret, pelut, clapejat de blanc i cendra. Sembla molt content de veure'ns. El nostre amic li fa l'ullet com si entre ells existís un conveni tàcit. El gos s'incorpora resoltament a la nostra facció.
Camina tot davant. Sap les tasqueres. El seguim tocats d'una confiança sobtada. Se'ns emmena a dalt en un planell, prop d'una vinya, en unes feixes ermes. Caça com un mal esperit. De sobte s'atura en uns rebrolls d'alzina, espessos, impenetrables. Agita la cua desficiós...
Nostre entrenador fa un gest que equival a una pregunta: És aquí? El gos voluntari li correspon: És aquí.
Està bé, diu l'altre, d'un altre gest.
Alerta! Havíem rodejat el matisser.
L'abordada és estat furient, però cal repetir-la. A la tercera, bota el conill. Tots disparem alhora. La víctima s'asseu capolat de les potes del darrera.
S'és acomplerta la profecia, s'és realitzat el auguri, s'ha verificat el sacrifici cruent, i el nostre amic ens somriu com aquell que es declara a si mateix infal·lible i protegit de totes les forces ocultes que regeixen el destí dels conills i dels caçadors.
Una immensa joia ens embriaga, ens felicitem mútuament, ens abracem, ens sentim afortunats oblidant el vagó de segona amb honors de caixó de panses, la foca administrativa de Tàrrega, la carretera caòtica d'Artesa del Segre, l'aigua de bassa de Ceró, l'escalament infernal d'aquella altura i els dos cents quilòmetres que ens separen de la nostra llar.
El sol davalla i esdevé l'hora fervent de retre homenatge a la Providència, i el trofeu penja sagnant en un dels sarrons, i ens rellevem per dur-lo.
El somni d'un pedagog He conegut un auxiliar d'una institució benèfica d'ensenyança, que estimava i es desvivia pels seus deixebles. Aquests ingressaven en el col·legi mitjançant un certificat facultatiu. Solament eren admesos els pobres, víctimes del mefitisme de la urbs, de l'amuntegament dels estatges interiors i de la penombra dels barris sense sol. Allò venia a ésser un sanatori instructiu. Les lliçons es donaven a l'aire lliure, en els jardins sota els arbres, en contacte íntim amb la naturalesa, flors, ocells i papallones.
L'auxiliar reunia la seva secció --els més endarrerits i els més neulits-- a l'entorn d'una figuera. La soca retorta i abonyegada, era un meravellós model per a les explicacions de geografia física. Serralades, valls, turons, rius, cràters, afraus i serres, tot hi era allí ben definit, inclús les cavernes amb llurs terribles habitants troglodites.
La clara noció del seu deure, en front aquelles criatures de pietat, produïa al mestre una mena d'entendriment perdurable. Això se li notava per un característic tremolor de la barbeta, que es feia més perceptible en els instants en què una emoció qualsevulla, venia a pertorbar-lo. Llavors el mentó de l'auxiliar, on un clotet de bon home resultava un bell adornament, glatia com una entranya sensible punxada, sense pietat, per una llanceta de cirurgià.
Cada matí, a les vuit, l'auxiliar recollia els deixebles i, plàcidament, amb el bastó de crossa pendiculant al braç, fumant-se la primera cigarreta de la jornada, atravessava els suburbis, emmenant-se'ls a l'escola.
Ningú com ell per inculcar-los serenor, temperança i resignació; ningú com ell per practicar guariments d'urgència amb mans expertes i suaus, en els casos en què les estremaliadures feien necessari el botiquín, el timol i el cotó boricat.
Aquest mestre extraordinari, una tarda, tot donant la seva lliçó de moral, en presència meva, a l'esmentar l'amor que els grans han de sentir pels petits i els petits pels grans, va tenir un exabrupte una mica fora de lloc. Es posà a ell mateix com exemple, però va interrompre's, la veu se li nuà a la gorja, van mullar-se-li els ulls i agafant el més esmarrit dels seus oients, un nen feréstec i anormal, va petonejar-lo inconsolable.
Més tard volgué sincerar-se amb mi. El motiu d'aquella tendresa intempestiva era el record d'un somni afrós tingut aquella mateixa nit.
Per causa, sens dubte, de l'encariment de les subsistències, el Patronat del col·legi hagué d'acordar la mort immediata de tots els alumnes. La sentència, considerant-ho bé, no deixava d'ésser poc o molt humanitària. No els podien mantenir! De totes maneres era inapel·lable. Cada professor va quedar encarregat d'executar-la en un lloc prèviament convingut: la "Font de la teula", per al nostre auxiliar.
Ell no s'explicava encara com va acceptar el càrrec de botxí amb aquella placidesa, ni la sang freda que esmerçà en fer els preparatius del cas.
Va pendre un bell i rovellat trabuc que tenia al sostre mort, però no pogué heure més que tres grapadets de perdigons, tres fulminants i la pólvora corresponent per engegar-lo tres vegades.
Va fer comptes: tres per sis, divuit; restaven dos xicotets amb vida. Set, sí, set almenys en tenia d'estenallar a cada metrallada. Això no era pas fàcil. I si li fallava un tret... aleshores què? Oh! quina angoixa! Es veuria sense municions, impotent per acabar de matar els mal ferits com no fos a cops de peu, a la faisó de qui trepitja escarabats.
Aquest pensament va entristir-lo més del que ja ho estava per la seva horrible taleia.
Anà a recollir els alumnes com cada dia. Els petits van seguir-lo sense malfiar-se'n, a pesar que el trabuc era obirador entre les arrugues del seu gec llustrós.
Li vingué un cobriment de cor en pensar que tenia d'explicar-los el sinistre propòsit, i demanar-los una col·laboració raonable per evitar el fracàs de la seva arma insegura i mal proveïda. Com en tota ocasió en què intentava convèncer els petits, va esmerçar raons i advertències pròdigament, sense apel·lar per a res a la seva autoritat de mentor.
Els nois restaren una mica sorpresos de l'inusitat programa pedagògic d'aquell matí, però en veure l'entendriment amb què els parlava l'auxiliar, feren promesa d'ésser bons minyons i d'estalviar-li esgarrifances. I des de llavors caminaren més formalets que de consuetud, sense saltironar ni clavar-se esquenades, abstenint-se de collir flors d'escardot a les vorades dels solars, molt junts, apretant-se l'un amb l'altre com un ramat de bens que pressent l'escorxador.
Miraven l'atribulat auxiliar amb aqueixa silenciosa i espantosa interrogació de la innocència en front l'eternitat, sots l'imperatiu manament del destí ineludible.
Tota la formidable melangia que anava desprenent-se del relat, es veia reflectida a la faç exangüe del meu amic.
"Arribàrem al lloc fatídic --va seguir dient-- els nens s'agrupaven amb certa resignació entendridora, afanyosos de contribuir a l'èxit de la meva arma de bandoler."
"En l'obac delitós d'unes acàcies, al caire d'un pedrís tacat de grassa, ensementat d'engrunetes de pa de la darrera berenada, jo, amb una tranquil·litat de facinerós, calculant trajectòries, vaig anar-los afilerant, fent per manera que es veiessin tots --com podria haver-ho disposat un fotògraf-- pels bons efectes de la meva descàrrega. Amb una espantosa docilitat --jamai no podré oblidar-la!-- ells m'ajudaven. Quiscun, de pròpia iniciativa, allargava el coll per a no restar a cobert darrera un companyó i rebre ben de ple la meva metrallada."
"Llavors, plorant com un benaventurat, vaig apretar el disparador. No vaig pas intentar veure l'efecte. Carregat altra volta el trabuc, torní a disparar-lo. Fou allò com una perdigonada sobre un vol de perdius en un engranall. Sang, destroça, membres que pengen i branden com branques rompudes pel furiós huracà, colls retorts i closques nafrades, però cap noi atuït, tots somrients, esperant, ben certers que jo acabaria el sofriment llur, que faria el meu fet, que els occiria al fi, segons era el pacte."
"El tercer tret va fer-me figa. El cor m'ho deia!"
"I ja em teniu en front de l'espantosa carnisseria, de tots aquells ninotets tràgics espatllats i sense adob, exhaurides les meves forces morals i materials, foll de terror, de remordiments i de commiseració..."
"Llavors, a frec de l'idiotisme, va comparèixer el metge de l'escola, un vellet secardí, optimista i garlaire. Va mirar els nois un si és o no és burleta, com solia fer-ho quan el cridaven per posar remei a les conseqüències d'una agilitat heroica."
"Va pendre'm l'arma, va estirar-me del braç amb violència i menyspreu. --Apa, feu-vos enllà; això és de la meva incumbència--; i aquest vull i aquest no vull, hala, hala, amb molta parsimònia, però molt atent a pegar en un lloc mortal, va anar enviant-los tots a l'altre món, a cops de culata."
"Però aquell infeliç que m'heu vist petonejar, va resistir els cops del brau doctor com si fos una bufa inflada, plena de vent, saltant i botant d'una faisó estrambòtica. I així tinguérem de deixar-lo, i així segueixo veient-lo, i així, cada vegada que se'm posa al davant se'm nua el cor i se'm enterboleixen els ulls."
La barbeta del bon auxiliar feia, també, les seves tamborelles en una titil·lació elèctrica infinitament commovedora.