Després de la foradada, arran les roques que s'endinsen al mar, el "Gremi de pescadors" havia construït una caseta de maó de pla on guardaven els ormeigs i les peces de recanvi de llurs embarcacions. A l'hivern la platja del poblet era batuda furiosament per les ones que arribaven fins a llepar la via del ferrocarril. Per això els pescadors utilitzaren l'altra, la de més enllà de la foradada a cobert del llevant, protegida per un penya-segat, i fàcilment abordable en cas de tràngol. Demés, l'amplària del sorral els permetia mantenir els aparells a gran distància del mar embravit, lluny de la furiosa ressaga.
Durant l'estiu la caseta romania barrada. Només hi tenien l'escadusser o inservible; el que era d'ús quotidià ho deixaven a la mateixa barca o s'ho en duien a casa llur.
Un jorn però una pobra família restà sense alberg, i bons pescadors, entendrits, feren la bona obra d'estatjar-la en aquell petit edifici de la comunitat. Pare, mare i tres fills s'encabiren entre el fustam vell, els cordatges esfilagassats, els coves inútils, les nanses desballestades i les xarxes podrides. Ell, el pare, eixia de bon matí a tirar l'art o resseguir les roques, on, maldant amb aigua fins el coll, solia heure una quantitat exigua de marisc. La mare feinejava al defora. Estenia al sol peces de roba inversemblants, apedaçades de mil maneres i amb retalls de tots colors, o bé cuinava, en atuells estrafolaris --a la caseta no hi havia fogons-- viandes més estrafolàries encara. Els dos nois vagaven pels encontorns, caçant insectes pels penyalars, recollint suros, ossos de sèpia i altres futeses il·lusòries a trenc d'onades, o fent volar un estel construït amb una paperina i unes canes de fil de cotó escorregut d'una mitja. La nena, molt xica, es passava les hores mortes terrejant punyint un mànec de forquilla amb una mà i un pot vell de llet condensada amb l'altra.
Els del poble els anomenaven "els de Moré", que era el nom de la platja on s'havien establert els desgraciats.
Un matí, el més gran dels noiets va estimbar-se. El recolliren estabornit, al fons d'una cala, amb un trenc horrible que li partia el cap. Ningú no creia possible que guarís, però el noi, transcorreguts alguns dies, va deixar la marfegota, on l'havien dipositat amb tota mena de precaucions, i es posà a terrejar al costat de la seva germaneta. Les comares del poble no se'n sabien avenir, convençudes que en tractar-se d'un fill d'elles les coses haurien esdevingut altrament.
Eixit del perill el molestà només una gana formidable. Ben aviat les carns se li atapeïren sota la pell i uns bells colors li traspuaren a les galtes.
En això arribà l'estiu, i el poble, com cada any, fou envaït pels forasters. Gairebé en totes les cases de pescadors se n'hi estatjaven alguns. La història del "noi de Moré" fou coneguda per tots ells.
Es féu de moda visitar la roca on havia ocorregut la desgràcia. I després de conèixer l'avenc, desitjaren conèixer la víctima. El noi de Moré es veia assenyalat pels dits de les comares i perseguit per les mirades dels estiuejadors que anaven acollats festosament pels carrers i per la platja.
Passava per entre la fragilitat de les damisel·les vestides de blanc i dels joves espitregats amb coll a la Manelic, com un petit home excepcional. Era rabassut, ben fet, els peus molsudets de querubí, les cames dretes i musculades, colrat de sol, denotant tota la seva figura, aqueixa força i agilitat de les criatures que viuen a la intempèrie.
Moltes matrones ciutadanes que tenien fills per ruralitzar experimentaren enveja en contemplar-lo.
Ben aviat, però, començaren a notar que el noi de Moré caminava amb gran parsimònia. No aixecava un peu que no tingués l'altre ben afermat. El seu aire era de personatge seriós que va a solucionar un afer d'alçada rumiant-lo i sospesant-lo. I quin marrec més entenimentat! deien els forasters, dedicant-li una reverència irònica.
El noi de Moré no solia pas respondre a les platxèries dels senyors. Obstruïa els corriols amb la seva calma, una calma que dia per dia anava fent-se més suspecta. Era evident que caminava amb por de caure. Demés prenia un trascamar autòmata de ninot a qui empeny un mecanisme imperfecte o espatllat.
Una tarda, una colla d'eixelebrats de la "colònia" provaren de manar-li pressa. El xicotet tornava de la font amb un càntir a la mà; avançava dins la foradada arran de via, amb la seva lentitud exasperant. Darrera d'ell, enjogassades, corrien un escamot de senyoretes i un altre escamot de flirtejadors. Repugnava al calçat efímer, emblanquinat de tot just, petjar la grava del terraplè o el fangueig negrós de la cuneta. El noi de Moré era un obstacle al delit de la joiosa corrua. Abans d'atrapar-lo l'esperonaren a crits i per fi un jovencell intentà atemperar-lo a la marxa bulliciosa del corteig. L'agafà pel braç, lleugerament duent-se-l'en, però el noi caigué com un enze, com si en lloc de caminar sobre els peus hagués anat muntat en uns xancles.
I tants cops com una ordre massa imperiosa de sa mare, o una força estranya el treien del seu pas, el xicotet es desplomava el mateix que una cosa inerta.
Aquelles admirables cametes de saltamarges venien a ser un mecanisme de rara perfecció sense intel·ligència directriu. A voltes romania aturat davant d'un regueró insignificant que no s'atrevia a estrompassar. Més tard finí per no moure's de l'entorn de la caseta, en les parets de la qual es recolzava amb una mà, car d'altra manera li hauria estat impossible mantenir-se dret. No podia dubtar-se ja que una lesió del cervell, progressivament, immobilitzava la gentil criatura.
Ningú no passava a la seva vora amb el cor serè. Mirar-lo era contemplar la marxa feixuga d'un cataclisme orgànic inevitable, i en considerar la tendresa de la víctima i el seu esdevenidor horrible, una protesta contra el destí i una pietat il·limitada obscurien els esperits. No era un predestinat a la mort, era un petit racional que es transformava en ésser rudimentari vegetatiu, com les gatoses del sorral o el cactus de les penyes.
Els riures i les converses animades dels estiuejadors, que en el capvespre passejaven al llarg de la via, s'extingien en arribar a la caseta tràgica. El petit era allí, menjant sempre un tros de pa, giravoltant el cerrat edifici, pleret a pleret, la faç serena, un poc inexpressiva, però somrient, mirant amb els seus ulls negres i entendrits d'escolar aplicat i dòcil.
Solien saludar-lo amb uns mots afectuosos i ell responia amb un so gutural inintel·ligible, accentuant aquella rialleta de benaurat que era un bisturí que esgarrinxava l'ànima.
La platja de Moré perdia son encant amb la presència del noi idiotitzat.
Un impuls generós de circumstàncies es desvetllà entre els més rics de la colònia. Va parlar-se de dur-lo a Barcelona i pagar-li l'estada en una clínica. La possibilitat de revifar-lo amb la trepanació era evident i no s'hi escassejaria el menester.
Però vingueren les primeres pluges del setembre, bufaren les primeres llevantades i el sorral de la platja, els gais camins de les vinyes i pinars, els fantàstics trencacolls de les roques, l'afressat corriolet de la via escombrat per un vent desplaent i humil restaren en solitud.
El noi de Moré s'entristí pressentint l'oblit. Deixà de rondar la casa. Es situà al llindar de la porta embadocat, els ulls fits a l'horitzó, les fesomies inexpressives, el mateix que una esfinx. Cada dia eren més curts i vacil·lants els passos que donava, i més limitades les paraules que deia. Solia expressar les idees en un solt mot. Darrerament agitava les mans davant dels ulls i repetia: boira, boira!
Un matí la seva mare hagué d'arrabassar-lo del jaç a viva força, i el pobre infant un cop de peus a terra, oscil·là, fregant-se les parpelles ensunyades ansiós i enfurismat, el mateix que si el desvetllessin en plena nit. La bona dona, estranyada, el prengué a pes de braços transportant-lo sobre un munt de cordes. De seguida li serví un plat de sopes ben calentes, per si era el fred que el malhumorava. Llavors notà que l'infant seguia el rastre del fum palpant, palpant per heure la cullera fins escaldar-se els dits. Al crit d'esglai que féu la mare ell va alzinar l'esguard. El sol amarant-li el rostre, se li ficà per les pupil·les directament i el noi de Moré resistí impassible.
Arribaren els dies brúfols i tempestuosos de l'hivernada, tornà el tràfec de pescadors a la plajola i la caseta. El petit orb s'arreconà ben endins on no pogués entrebancar ningú.
Significava tots els seus pensaments en dues soles paraules: "pa" i "fosca". L'una era l'expressió de la suprema alegria, i l'altra, del suprem desconsol. I entre les dues fluctuaren els infinits matisos de la seva vida interior.
Els bons propòsits dels forasters havien quedat en l'aire, però això només ho recordava la gent de mar. Alguns del "Gremi" en pensar-hi, se'ls mullaven els ulls. El fet de veure'l diàriament, però, acabà per atenuar-los la commiseració primitiva. Els mateixos pares acceptaren aquella creu amb estoïcisme.
El "noi de Moré" restà soliu, esborrat de la memòria dels vius, invisible, mort i sepultat com un de tants entriquells que aixoplugava la caseta. I era absurdament formós i anà emplenant-se de sutzeria com un àngel d'altar en el trespol obscur i polsós d'un anticuari.