En un extrem d'un pati, un gran pati d'establiment pedagògic, entre eures i rosers florits, sostingudes per uns permòdols de ferro forjat, a manera de caixes de cristall, hi havia unes peixeres. D'entre les tals, sols dues oferien cert interès. Les altres estaven destinades als conegudíssims peixos de brollador, ingràcils, obesos i llampants, veritable expressió de la mediocritat burgesa. Pel demés, la que servia d'ergàstula a una descomunal anguila, tampoc resultava atraient. L'anguila, quan no romania ensorrada us feia l'efecte d'un tros de beina d'espasí, exasperant-vos amb la seva immobilitat i amb el descar insòlit amb què us sostenia la mirada.
On es desvetllaren les nostres simpaties era en la peixera habitada per una varietat de peixos minúsculs, talment unes fulles de saule, la graciosa vivor dels quals jo no sabria pas com ponderar.
Tenien encara una altra virtut: els mascles es distingien de les femelles i això, naturalment, predisposava a observar-los, car ja no resultaven sense sentit els seus gestos, ni les seves evolucions, ni els seus conciliàbuls. Els mascles, en arribar la temporada del zel, esdevenien emporprats de la gorja, quelcom semblant a una ampla esgarrinxada sanguinosa, ferida d'amor que les gentils mestresses de l'escola havien convingut d'anomenar "collaret de noces".
Amb aquests antecedents, podria estalviar-me d'afirmar que aquesta peixera havia estat convertida en un paradís.
La femenil tendresa havia endolcit aquell captiveri amb petxines i corns, palets de riu, sorra i rocam estalactític, trasplantant-hi una herba aquàtica dita vulgarment "estels", que omplenava el fons d'una vegetació gemada i filiforme, estenent-se per la superfície com un veritable velàrium de fullatge.
Demés del goig de l'ànima s'havia tingut en compte la salut del cos.
Una aixeta de llautó deixava caure constantment un rajolí d'aigua clara i tres cops al jorn, a manera de reforçant, eren servides als peixos unes polsades de substància de mol·lusc rostida i macerada.
La il·lusió de veure'ls procrear obligava a una curosa vigilància. Així, a poc a poc, a força d'observar-los i deduir, les gentils mestresses penetraren els secrets d'aquelles vides. I ja arribades a un cert grau de coneixença, tant se valia romandre en front d'aquella peixera com de la boca d'un escenari.
I esdevingué fatalment el drama.
Tres eren els personatges. Havien estat pescats al Rec Comtal per uns individus afiliats a la Societat d'Amics dels peixos.
El destí, que ni en casos semblants sap ben bé el què es pesca, havia ajuntat en un sol captiveri dos mascles i una femella.
Amb esglai de tots, àdhuc de la conserja entrada en anys, així que floriren les acàcies del pati i revolaren els primers papallons, dos dels personatges es posaren, quasi alhora son collaret de noces.
De bell antuvi es va témer un crim passional. Amb tot, els dos rivals, com homes de món, prescindiren l'un de l'altre, simulant desconèixer els intents respectius. Per la coloració més o menys intensa del collaret i per altres indicis subtilment relacionats, es vingué en coneixement que es tractava d'un vell d'experiència, un calaverot, i d'un jove de la primera volada.
El vell tenia un caràcter despòtic i autoritari; el jove semblava la mateixa dolçor. El vell es lliurà tot seguit a una persecució desenfrenada. Era odiós; a totes hores l'hauríeu vist corrent darrera la peixa, amb els ulls fora del cap. El jovenet, entretant, ple de timidesa, però amb les sangs bullents, s'aventurava algunes vegades a insinuar el seu desfici, que era correspost, car ella, sempre que podia, tot fugint, li feia ofrena de miradetes ben significatives i encoratjadores. Per desgràcia, el món no era gaire ample per aquells enamorats. Matar o morir; no hi havia cap més solució. No gens menys, fos que els cabells blancs sempre han infós respecte, fos que la naturalesa no hagués dotat el peix d'una arma eficaç ni del coratge dels meridionals que ha immortalitzat tants protagonistes i tants i tants autors de la nostra terra, el cert és que el vell seguí tiranitzant la desgraciada beutat. Arribà un jorn en què avorrida, fastiguejada, repugnant-li les carícies del vell i maleint la covardia del jove, va entaforar-se entre dos rierencs. Llavors, el perseguidor s'instal·là a l'entrada de la cofurna, establí un setge en tota regla. Se'l veia impertèrrit, fent anar les seves aletes com dos "ventalls mecànics" --ja sabreu, al final, perquè subratllo aquests mots-- immòbil i ferm com el mateix Argus de cent ulls. Allò fou qualificat de segrestament. L'altre, el tímid galantejador, esmerçava les hores passejant la seva romàntica melangia sota els "estels" en tant que, en la seva gorja, el collaret simbòlic floria amb viu esclat.
A fora la peixera esclatava també la indignació de les mestresses. Dues vides malmeses. Una podrint-se en la llobreguesa subaquàtica, en una escletxa llotosa, entre dos rocs! l'altra esberlada per desengany, desfent-se en llàgrimes, ostentant la marca cruenta de l'amor, d'una passió desesperada, santa i noble passió com tots l'havem sentida, car de naixença ja la duem en les entranyes, posada allí per la natura pròdiga i sàvia!
Ah, vell maleït! Ah, carcamal!
Quan la directora de l'escola hagué explicat que l'amor dels peixos diferia notablement del dels homes, l'armadura del drama psicològic bastit amb tanta tendresa per la professora de música, trontollà una mica.
Mentrestant la peixa es deixà veure. Eixí de la boscúria amb un cert aire las de convalescent que posa els peus al carrer per primera vegada. Estava desconeguda, desmillorada com si l'haguessin escatat a clapes, amb un lleu revinclament dorsal. Tràngols de maternitat sens dubte! El vell encara cometé la vilesa d'escometre-la. La peixa se'n tornà al niu.
Un matí amb els raigs del sol que aclarien millor el misteri verdós de la peixera, les gentils observadores, obiraren una cosa molt xica, com una punta d'agulla, que surava amb moviments incerts entre la molsa del fons. "Que sí!" --"Que no!" --"Que sí!" Fins que ja no fou possible dubtar-ne, l'ansietat abocà damunt la peixera tots els caps i tots els cors. Els nassos de les petites escolars s'aixafaren contra el vidre, com prunes a les parets d'una fruitera.
Transcorregué una setmana. El collaret nuvial del jove s'empal·lidia. El vell repetani continuava a l'aguait. La femella es refeia, però dels nou nats no se'n veia ni un. De bell nou es feren deduccions bon xic alarmants. Tots els indicis suggerien la possibilitat d'un crim.
El vell antipàtic fou acusat. Va suposar-se'l afrosament engelosit. Un testimoni declarà que l'havia vist perseguint-los fins a l'entrada de la cofurna tràgica.
El vell se'ls havia menjat! Antropòfag! Infanticida! La vindicta pública reclama l'exil. Sí, l'exil, l'exil! Era un càstig humanitari per a ell i la felicitat per als altres dos!
Una de les auxiliars que tenia les mans d'or fou l'encarregada de pescar-lo. Va introduir-lo amb tota cura en una desmantellada peixera on acabava de morir de congestió pulmonar un avi xaruc de color de pastenaga.
L'aigua nova, de conducció subterrània, era molt freda i l'altra, assolellada des de bon matí, quasi tèbia. Amb un pot de calenta, dut cuita corrents per la cuinera, es posà remei a la imprevisió lamentable. Però la maniobra no fou executada tan de pressa que en la consciència de les mestresses no restés el dubte turmentós de si s'hauria encadarnat.
Perquè el peix --cal dir el que sigui-- mai més no fou altre, i no sobrevisqué a la punició.
Epíleg Aquesta història no és pas d'aquelles tan clares. Per altra part les accions dels peixos es desenrotllen en un ambient de misteri. S'imposava la revisió del procés. Per això va acudir-se a la ciència alemanya. Els alemanys són mestres de l'espionatge. Tant li fa que es tracti d'una bestiola insignificant com del cap d'un Estat poderós. L'espia, en aqueix cas concret, un savi, havia escrit: "El gasterosteus aculeatus --suposem que s'anomeni així-- no és pas gaire fecund. La femella fa, tirant llarg, mitja dotzena d'ous. Per aquest motiu un sol mascle sol ajuntar-se amb moltes femelles, les quals empaita sense parar per obligar-les a pondre en un mateix niu. Els ous, un cop facundats, necessiten abundància d'oxigen per a germinar. És per això que el mascle es situa llavors prop del niu i agita les seves aletes com un"ventall mecànic" --relacioneu els fets i el subratllat-- a l'objecte d'airejar l'aigua del fons."
"Nats els peixos, el mascle encara segueix vetllant per ells, perseguint-los a fi que romanguin abscondits i en l'aigua orejada."
Crec que hi haureu vist clar. Això equivalia a una rehabilitació.
El vell era un perfecte ciutadà i un excel·lent pare de família. El jove, un baliga-balaga. El drama, una llegenda.
Heu's aquí els inconvenients de jutjar les coses dels altres segons les pròpies. Jo tant per tant em quedo encara amb la interpretació sentimental de les gentils mestresses, les meves amigues. Em sembla més viscuda! Suprimint el parricidi, no cal dir-ho.