El que vaig a narrar ocorregué en un poble de l'Empordà el nom del qual, contra el meu costum d'historiador fidelíssim, no us serà revelat. En el poble de... X feia temps que els caçadors vivien desesperats. En Met havia mort la darrera llebre i els terribles mallorquins del Cortaler Nou, el darrer conill. En quant a guatlles sols us diré que estàvem a desembre, i d'ànecs aquell any ni se'n parlava.
Els caçadors, però, seguien punyint les seves escopetes i rondant pels terrossars, sembrats, oserdes i aiguamolls, però amb tan mal aire, amb un posat tan trist i amb uns indicis tals de desenganyats, que verament els hauríeu compadit. I com que en cada casa n'hi havia un de caçador, eren totes les famílies, el poble sencer que es ressentia d'aqueix estat depressiu. Molts començaven a donar-se al joc, a la beguda i a la qüestió social per matar el temps, que ja és matar alguna cosa.
Per fi, un jorn, la providència, apiadada segurament d'aquells empordanesos a qui l'avorriment començava a pervertir, els deparà una peça única, però tan ufanossa i espavilada, que n'hi hauria per a tots i per llargs dies. Era una oca salvatge.
Cal saber que les oques salvatges solien aterrar en aquell pla només de tard en tard, mai una de sola i sempre amb pressa de rependre la volada, la infinita i misteriosa volada de les aus nòmades. Mes sovint encara passaven de llarg, escridassant des d'una formidable alçària, acoblades en dues fileres divergents com una V fantàstica ajaguda, amb el vèrtex apuntat a l'oratge per millor fendir-lo i avançar.
Aquella, però, no semblava tenir cap mena de pressa. Pasturava pels camps de faves, anava i venia dels aiguamolls i en rares ocasions eixia del terme. Produí sensació, com la produïa l'arribada d'un foraster una mica exòtic. En la planúria de conreus, aquell ocell disforme era d'allò més obirador. Els camperols, al migdia, en retornar del treball amb el bestiar, notificaven als veïns tot el que durant el matí havia fet la forastera. Mentre llauraven o carretejaven blat de moro no l'havien pas perduda de vista, i, en topar-se amb un caçador, el fornien de detalls precisos a fi que l'altre atemperés els seus plans als costums de l'oca. I els caçadors feien un posat d'agraïts i amb un somriure intel·ligent donaven a compendre que allò, aquell vagar insòlit i provocatiu, duraria fins que a ells els pugés la mosca al nas o tinguessin una estona de lleure.
En el cafè del Nasi no es parlava d'altra cosa. Els notables del poble discutien l'estrany caprici de l'oca salvatge, tan contradictori a les consuetuds de l'espècie. La judicaven boja o malalta. Sols el mestre creia en la possibilitat d'una oca contemplativa que havia deixat la colla, atreta per la llum mediterrània, entusiasmada de la blavor del golf de Roses i de la meravellosa plana empordanesa. I citava el desembarc dels grecs com a precedent i amb la història a la mà justificava la temeritat de la palmípeda.
Els caçadors es posaren en campanya, l'un d'amagat de l'altre, amb una falsa il·lusió d'ésser ell l'únic perseguidor.
Ella, però, no semblava pas malfiar-se gaire de tals enemics. Quan la inquietaven a la closa d'en Xarlet, se n'anava a l'hort d'en Tonico; i de l'hort d'en Tonico a la Feixa llarga; i si a la Feixa llarga no trobava repòs, d'un petit vol, se'n passava a l'Estany, i si encara a l'Estany era perseguida, es llençava a les Cues o als Fangassos, i d'allí a les oserdes d'en Mengol, fins a tornar a la closa del Xarlet. Com si tingués enteniment, deixava que s'apropessin el just per a no pendre mal.
De bell antuvi, els trets l'espaordiren. Era que en realitat l'agafaren desprevinguda. Sorgien darrera les tanques de tamarius, arran dels marges, dels munts de fems, dels feixos de canoques, del fons dels recs, de les mates de joncs i, àdhuc, de les grans terrosses dels erms goretats.
L'oca sabia, per experiència, que allí on pogués amagar-se un empordanès en sorgiria, tard o d'hora, una glopada de fum, un espetec i, al darrera, un caçador anhelant amb un pam de nas. Era invulnerable l'oca? Algú, a força de decepcions, arribà a afirmar-ho. Però, cal tenir present que el volum d'aquell ocellàs resultava enganyador; una oca a dues centes passes para la mateixa tossa que un ànec a trenta.
A poc a poc el matar l'oca esdevingué una qüestió d'amor propi. A mesura que s'afermava el convenciment que patia d'algun mal consumptiu més esperances d'heure-la i més delit de perseguir-la sentien els braus caçadors. O ara o mai, pensaven els novells. Una oca no és pas un gafarró, i els que havien arribat a matar-ne alguna, tanmateix gaudien d'un altre prestigi. Es desvetllà una enorme espectació; calia veure qui seria el sortós. Qualsevulla altre afer familiar o públic era oblidat, no tenia interès en front la problemàtica cacera de l'oca.
Tots els veïns s'emportaven les escopetes al camp i molts deixaven d'anar al camp per emportar-se'n les escopetes. L'oca anava a raure de l'un a l'altre i tota la plana s'encenia a trets, rajava foc i metralla. Tant i tant alguns perdigons li havien arribat a la pell, esmortuïts pel tou de plomes. Experimentà una mena de pessigolleig gens molestós, i com que el soroll de les escopetades ja no l'astorava, aquella nova sensació l'enlleminia. Veia que els caçadors l'enrondaven i li feien esperetes sense llei de temor, disposant-se a rebre una perdigonada escadussera voluptuosament. Romania amb el coll estirat, tranquila, vigilant distàncies, regulant-les amb un inexplicable coneixement de la força expansiva de tota mena de pólvores. En ocasions provocava una descàrrega. Després, fent l'orni, patxip patxap, a una altura prudencial, passava sobre un canyer o una tanca de xiprers on obirava l'ombra d'un traïdor agemolit. Com se'n reia ella de l'estúpida metrallada!
Al cafè d'En Nasi, els notables seguien comentant el comportament de l'oca i ses quotidianes peripècies amb els caçadors. Aquests demostraven a la fi una exasperació violenta. Cal pensar que la guerra havia encarit extraordinàriament les municions i cada tret ordinari valia un ral. Fins ara la mitjania econòmica els havia estat suportable, però des que les armes llurs i els cartutxos llurs no danyaven l'oca, no feien altra cosa que somniar grandeses; escopetes d'abast superior, explosius refinats, perdigons especials d'acer o de plom endurit, capaços de no esmossar-se en el tou de plomes i d'esmicolar els ossos més durs.
S'esperava amb ansietat la intervenció del metge, l'escopeta del qual era un monument. (Calibre 10, canons d'acer Hèrcules trempat XXXX, "choke-bored" l'esquerra, i cartutxeria "Eley" de pólvora piroxilada). Si el clínic, que tenia bon ull, bon pols i bona manya, no en passava els taps d'aquella oca malalta, no els passaria ningú. Però el metge estava aqueferat amb els griposos i rebia les peremptòries excitacions de lluita, amb un vanitós somriure. Per fi el darrer client desenganyat havia eixit a pendre el sol i els dos o tres "encostipats de conveniència" eren al cementiri, de manera que l'hora crítica s'atansava i els cors glatien.
Una migdiada, el paladí de l'honra col·lectiva traspassà les eres amb el "setter" roig encastat a les polaines i la famosa escopeta al plec del braç. Giragonsant pels conreus es topà amb el barber, amb l'apotecari, amb En Met, amb l'hereu Xana i altres. Ningú no havia vist l'oca. Tardejava i se'n tornaven tots junts al poble.
Fos degut a una sobtada enyorança de solitari o al comprensible desig de consol dels que sofreixen d'una malura incurable, el cas és que, aquella tarda, l'oca salvatge s'havia ajuntat amb les d'En Marrussinya que s'esplaiaven al riu. La colla dels caçadors s'atura a contemplar-les. De sobte un dels gossos, sense to ni so, abordà el ramat.
Llavors succeí una cosa espalmadora. Una de elles, entre l'escarafallós xibarri de les altres, emprengué el vol gentilment.
--Allà va! --Mi-te-la! --Llamp! --Maleït siga! --Foc! Ja era lluny quan el raig de les fogonades llampegà sobre les aigües. Tan a prop que l'havien tinguda! Aquesta peripècia acabà de posar en roda tots els caçadors i suggerí interminables comentaris.
Per si l'oca havia canviat de tarannà deixant els conreus per barrejar-se amb les casolanes, els caçadors l'esperaren a l'aguait. A cada bassa n'hi havia un i al riu, dos rengles. Això no evità pas que un capvespre la jove del Molí de l'Armentera trobés, ajocades en el cortirol, cinc oques en lloc de quatre. No s'hi encaparrà mica pensant que seria una ingratitud refusar el que Déu porta a casa. Concebí el projecte d'estabornir l'oca sobrera d'un cop de pal abans no la reclamessin els veïns. Però, en anar a enjegar-les, de matinet, armada d'una perxa, la sentenciada se li esmunyí per l'arc del cortirol com una oreneta. Explicat el cas ningú no dubtà que es tractava de l'oca salvatge. Tal gosadia traspassava tots els límits imaginables i ja no calia esperar-la arran de les parets del poble sinó dintre mateix de les cases. El sentiment del ridícol no aturà pas la colla de braus, i, a toc d'oració, cada u, a la finestra de la cort, sotjava el retorn de l'aviram amb el cor somogut, els ulls esbrinadors i l'escopeta carregada amb mitja dotzena de balins.
L'oca salvatge i arbitrària desaparegué tal com havia vingut. Els faceciosos i els irònics tingueren de què parlar llargues setmanes. En els jorns magres de l'esdevenidor els caçadors del poble de X... remembraven l'"hivern de l'oca" com un hivern de gràcia.
Ara només podien percaçar els gats casolans que es donaven a la mala vida.
El "choke-bored" del metge en aqueix ram, feia estralls.