Els homes susceptibles de patir d'avorriment no seran mai ni grans filòsofs ni grans observadors. Hi ha uns moments i unes circumstàncies més fatals que altres per avorrir-se. Quan viatgeu, per exemple, des que preneu seient vora la finestra del vagó fins que xiula la màquina i el tren roda, són minuts de prova durant els quals si no teniu la voluntat ben trempada i l'esperit molt superior, caureu en la vulgaritat d'enlleir-vos, despacientar-vos, de badallar o de llegir el diari. Realment, si el viatge s'escau en diumenge o en diada extraordinària caldrà anticipar-vos molt per trobar un lloc del vostre gust on poder respirar el ventijol dels camps i contemplar el paisatge.
Us cal passar una bella estona sota el paorós tinglado, en front dels cartells anunciadors d'aparells ortopèdics que no necessiteu --sigui dit en bona hora-- oint agudeses als joves excursionistes que criden l'embriagament selvàtic amb anticipació, i els reposats comentaris dels senyors de botiga o magatzems, de fàbrica o de despatx que es lamenten amargament de l'estat social i de la baixa dels canvis. La llum és negrosa, tràgica, el camp visual estret, repercuteixen xocs enormes, estridències agudíssimes, hi ha carbonija en cel i terra, i us trontolla el pujar i baixar dels viatgers astorats que no troben lloc, i traspassen subalterns ferroviaris lents i tristos com ànimes damnades.
I bé, jo tinc la immodèstia de confessar que en aquestes ocasions la facultat d'anàlisi esdevé en mi prodigiosa. És quan les meves deduccions resulten astorades, els meus dictàmens infal·libles. És quan la cosa més insignificant m'interessa i la prenc pel meu compte, i arribo a extreure tot el que hi ha i el que no hi ha.
Val la pena de citar-vos un cas. Un matí, en un espaiós vagó de la via del litoral, en el vidre d'una finestreta, gravada amb la punta diamantina d'un anell, vaig descobrir una signatura: "Felipet Mauri".
Hi havia en això quelcom més que una demostració incivil del "Felipet"? Podia ésser el ratllat del vidre motiu de cogitacions profundes per la majoria dels homes? Se'n podia deduir tot un caràcter, representar-se imaginàriament l'autor de l'obra cal·ligràfica, i endevinar-lo entre els milions de catalans que viatgen en tercera pels trens de marina?
Cal tenir paciència.
Abans que res En Felipet Mauri posseïa una joia amb un diamant. Ningú no escriu el seu nom amb l'anell d'un altre. En Felipet Mauri era concurrent dels prostíbuls, on s'adquiria l'habitud de malmenar els miralls amb inscripcions recordatòries. En Felipet, doncs, com ja ho expressava l'"et" de la terminació, era jove, un adolescent "corrido". Era demés catalanista, car altrament hauria escrit "Felipe". En Felipet comença a dibuixar-se. Els primers trets eren la mateixa evidència. Ens trobàvem enfront d'un minyó de 18 a 20 anys, petit i viu de geni, un poc presumit i sensual, afiliat a qualsevol associació de les moltes que flamegen bandera catalana els dies assenyalats en carrer estret o en un entresol dels suburbis. Llegiria el "Papitu" i tindria el cabell ros i enrinxolat.
És molt probable que anés a festa major el jorn que posà la seva signatura en el vidre. Els sarauistes senten especials impulsions en deixar un rastre de les glòries llurs, sigui al water de les estacions i cafès, sigui a la fusta d'una porta, a l'arbre d'un passeig o altre objecte que els vingui a mà.
El bitllet que En Mauri duia a la butxaca seria de preu reduït. Descendiria a Masnou, Arenys o Calella, tirant llarg. Podríem quasi afirmar que cantaria la "Canción del Olvido" pel camí: "Marianela, Marianela, con tu dulce cantinela... pobre Marianela...", i encara, que anava proveït de certs aparells rudimentaris de seguretat, absolutament inútils fora de la capital. Tals podrien ésser, entre altres menys rudimentaris, un "pito" d'alarma, i una pistola moderna. El cas és malfiar-se de les dones fàcils i dels homes gelosos.
En Felipet Mauri ja quedava bastant bé en la meva pintura suggerida, però calia donar-li alguns retocs definitius.
Una cosa m'encaparrava. A quin dels matisos polítics del catalanisme pertanyia En Felipet? Seria esquerrà o seria de la Lliga? Era un poc difícil trobar indicis d'això en una signatura executada en condicions impròpies i amb uns procediments salvatges sobre un material de gran duresa. El grafòleg més assabentat no hauria pas sabut per on girar-s'hi.
No gens menys la tendència als diminutius és pròpia dels esperits febles, quelcom atuïts; un que s'anomena a si mateix Felipet no està dotat d'una gran aspiració revolucionària, ni tampoc d'energies subversives. Les actuacions suaus, la transigència, el no m'hi capfico, i la sang freda, en lluites patriòtiques, devien ésser el seu fort. No acabava de veure'l, però, ben bé de la dreta. La dreta és seriosa i circumspecta, té disciplina i molts professors d'ètica ciutadana, i En Felipet --allí estava la mostra-- havia comès una arbitrarietat de mal gust, s'havia fet indigne de posseir un diamant. Què seria En Felipet? Jo vaig classificar-lo així: un influenciat, un dependent d'amo regionalista, sense idees pròpies. Era possible que cantés els Segadors amb fil de veu insuficient per a fer-se perseguir en diades de repressió. També era possible que es posés barretina si la cosa s'ho valia, però jo estava perfectament segur de les seves aficions al "cante jondo", als braus i als guitarristes.
En Felipet Mauri anava adquirint més personalitat a mesura que enfondia el meu estudi. D'una deducció en venia una altra. M'hauria jugat una fortuna que En Felipet Mauri, demés de festejar una modisteta, feia excursions al castell de Montsoriu --estació de Breda-- amb embenadures a les cames, motxilla de lona, samarreta i gorra d'alpinista, i que, de retorn, dedicava ganyotes als pagesos i a les dones del guardabarreres.
El veia tan detallat, finalment, que de mitja hora lluny, en trobar-lo, l'hauria conegut. Era d'aquells que s'arranen les ungles a mossegades, que fumen amb boquilla llarga com un tirabesses, que espolsen les sabates amb el mocador del nas, que tenen una tia monja i perden al set-i-mig. Demés, era aficionat a les robes d'hivern peludes i als fox-terriers. A l'istiu anava sense armilla, amb una faixa de seda negra per cinturó i es ficava els dits als elàstics en dir una galanteria. Fins us descriuria la seva indumentària interior: samarreta de xarxa des del 14 de juliol al 2 de setembre; d'aquí en enllà, de cotó, grisa; mitjons llampants i camisa amb mostres: circumferències o carrats entrellaçant-se.
Aquest istiu trobaré, si plau a Déu, En Felipet Mauri entre Blanes i Badalona. Anirà amb uns companys escotorits i cridaners. Baixarà allí on s'escaigui el primer envelat de la ruta. Em dirà "Feliç viatge" en deixar el seient, li caurà el barret de palla en saltar del vagó, li penjarà una veta entre els pantalons caqui i les sabates grogues, envestirà un pescador exclamant "que no teniu ulls, bon home", es gratarà l'esquena i estrompesarà la tanca amb gentilesa.