A l'hivern, així que s'encenen els llums, tot Barcelona es converteix en una immensa caixa harmònica. --Harmònica? És un dir.-- Les colles de ceguets músics estan tan pròximes les unes de les altres, que sovint les notes planyívoles d'un violí que se les heu amb el "Miserere del Trobador" s'ajunten amb les estridències d'un clarinet que interpreta el famós "Hi ha cap pell de conill?..." obra de la inspiració nacional.
Entremig hi ha un piano que improvisa marxes bèl·liques. Benaventurats els sords! De totes maneres molt serà que no us deixeu entendrir davant la insistència dels platets de llauna que us intercepten el pas.
Per això jo amo amb preferència els músics solitaris, que més tard, quan la riada de transeünts minva, s'instal·len amb la seva banqueta al caire de la vorera i sonen discretament melodies llànguides, com si expliquessin la seva tristor entre gent escollida --i no hi ha pas dubte que els que sopen tard, si ja no ho són, estan en camí d'ésser-ho--.
Els tals músics solen portar un mendicaire vergonyant. Gairebé sempre és un individu de la família: la muller o una filla de pocs anys.
Entre els d'aquesta mena mereix esmentar-se, en particular, un acordionista. Té un ull buidat i l'altre li blanqueja mirant el cel, el mateix que si seguís encara, amb desesper, l'última resquícia de claror perduda gradualment en aquella catàstrofe de l'organisme. Un color trist i una barba fina, amb petits rulls evangèlics, donen a la seva figura un aire interessant de pelegrí o de místic.
En canvi, la seva música és banal. Manxa l'acordió amb la mateixa indiferència que un aprenent engalvanit manxaria la fornal d'una ferreria. Probablement endevina que el tal estre no traduïria mai el que les ànimes sensibles deuen sentir en la misèria i en les tenebres. Li dóna valsos, havaneres, tangos i cançons de cabaret, el que una acordió banal mereix en definitiva. Però el músic és lluny, també és lluny la seva petita filla, tan lluny que ni es recorda de captar. Són dos que somnien en ple carrer, en plena tasca de mendicants, en plena indiferència dels que passen.
El guany del ceguet deu ésser dels més migrats. Ell no para pas de tocar, no reposa; perfidiós, mou el teclat, oprimeix aquell tavellam de l'orgue democràtic i enjega un seguit de sons nasals, tremoladissos, llastimers i persecutoris. Però en tant que el pare s'escarrassa a ésser impertinent, la filla deixa tothom en pau. Uns cops juga i altres balla. I aquest jugar i aquest ballar us pertorben com una de les infinites llàstimes urbanes. No us plau perquè significa la recapta nul·la per al trist orfeonista, i no us enutja perquè és impossible que l'expressió del delit i de la joia d'un infant despertin la vostra severitat.
El pobre orb desconeix el terrible i entendridor motiu que fa tan poc productives les seves sonates. Si pogués veure els gràcils gestos de la seva filla dansarina, trobaria un consol a l'estranya fatalitat que el persegueix: no interrompria pas la seva música fins que la fam i el cansament el deixessin baldat.
La nena té un aire principesc i és gentil en la seva inconsciència, que apar nascuda ben lluny de la misèria i la tristor. Sembla talment que el bon Déu li hagi fet la gràcia de donar-li un pare orb, l'única missió del qual és divertir-la amb el ritme del seu acordió. I en trobant-se davant d'una vitrina, ella executa les danses més vistoses, s'emmiralla, assaja flexibilitats, somriu, adobta postures d'insòlita coqueteria, sempre a compàs de la música paternal i en un pressentiment astorador de plasticitats eròtiques.
Després, lassa o mal avinguda amb la tonada del músic, s'asseu terra enllà. Nua el mocador i en fa una nina, la bressa, l'adorm, la canta, l'afalaga, li parla i la petoneja. És una altra interpretació musical aquell nou entreteniment de la criatura. El seu parlar dolç, de mareta gelosa, resulta una delicada melopea.
No sent passar el temps, no sent passar els transeünts; oblida el trist platet de llauna a la butxaqueta del seu davantal i les interminables hores de carrer li semblen curtes.
El pare no es cansa de fer anar els braços, de torturar les llengüetes de l'instrument ingrat, imaginant-se-la maldant amb la indiferència pública; acaba el repertori i el comença de bell nou, el fred li enrampa els peus i les cames, la humitat de la nit li perleja a la barba, però, aguanta; aguanta a fi d'obtenir el jornal, el pa de la dansarina que no el sap afanyar.
Heu's aquí un home que deu estimar amb excés la seva filleta. Ella ignora encara el què pugui ésser el dolorós aprenentatge dels mendicants; no ha estat sotmesa a la infame pedagogia que transforma els nins en animalets de guany, hipòcrites i torturadors. Torna a casa contenta, encantada de la vida, estirant la mà del seu pare consirós per la miserable recapta.
El dia pròxim no serà pas millor per al músic ni pitjor per a la dansarina.
I els vianants passaran, agraïts al modest acordió que no sorolla massa i a la distreta nena que no els molesta. I els més compassius tindran per a ella un esguard punyent i si gosessin reptar-la, la reptarien.
Fet i fet guardaran els cinc centimets de l'almoina usual, per a una altra ocasió més compromesa.