Allà a la platja de la Barceloneta, darrera el "Nuevo Vulcano", en el clos que pertany al benemèrit "Club de Natació", hi ha un petit mur en rampa que, temps a venir, pot arribar a ésser un monument nacional.
Dels infinits serveis que puguin fer els murs, vosaltres, com jo mateix, n'esteu assabentats i no caldrà pas que perdi el temps a anomenar-los. Però cap altre mur de la terra --i n'hi han de murs a la terra-- acompleix una missió tan santa, tan noble i humanitària.
Recordem murs heroics i llegendaris les pedres dels quals han estat escampades sense mirament, i la sang patriòtica que els cobria rentada per la calç de l'emblanquinador urbà; i per si un jorn la ingratitud dels homes arribés a cometre una semblant profanació amb el nostre mur, vull deixar ben assentat, almenys, el seu prestigi i el reconeixement que li deuen la generació actual, la pàtria i l'esdevenidor.
Si els murs tinguessin opció a la creu de Beneficència, aquest de què us parlo seria indubtablement condecorat per mica de justícia que imperés en el repartiment oficial de títols i insígnies honorífiques.
El mur, en si, és poca cosa: un mur llis de pedra picada de Montjuich, mur banal, "d'obra pública", que de moment us semblaria escadusser sense una servitud ben definida; un mur, en fi, d'aqueixos que situats en un lloc de trànsit, a hores d'ara, el guix, la mangra, el quitrà i la carbonissa haurien empastifat amb expressives manifestacions subversives: "Abago la tirania, Biva el soviet; mueran los burgueses, arriba Lenin, Vestia bruta", etc., etc..
El nostre mur, però, enfronta amb la serenor i puresa mediterrànies; i més enllà, cap al sud, el rocam de l'escullera barra el pas a les gents; de manera que només l'obstinació i gosadia poden situar-vos en camí de descobrir-lo i d'admirar la seva benefactora influència. El mur es dirigeix perpendicularment al rocam susdit, formant amb ell una mena de cala arreceradeta on bat el sol matinal de ple a ple. Sense aquesta situació topogràfica jo m'hauria guardat, com d'escaldar-me, de batejar aquell indret amb el nom de "torradora". Demés el mur s'encorba lleugerament, ço que produeix una concentració dels raigs calorífers, reflectint xafogor així que el sol l'amara. És com un petit sector de mirall ustori d'aquells que encenen l'esca a cinc metres de l'espelma situada en els focus del seu bessó. En descàrrec de la meva consciència haig de confessar que aqueix experiment de física mai que és mai no reeixí en la nostra aula de batxillerat; però jo haig de fiar-me poc o molt de la paraula del catedràtic, i atribuir el fracàs a la meva mala estrugància personal.
Tornem al mur. Dèiem que cal un poc de gosadia tafanera per atansar-s'hi. Això és ben cert, car la platja en aquell lloc no ofereix atractiu. Encara, ans d'arribar-hi, us angunia un lleu pressentiment indefinible, com si anéssiu a endinsar-vos, indiscrets, en terra vedada. Experimenteu cert temor d'obirar intimitats a la faisó de quan, en casa d'altri, us erreu de porta.
De tal manera us sobta un espectacle rar, incongruent. Terra enllà, ajaguts al peu de l'escaire del mur, hi ha una colla d'homes despullats, tan despullats que amb prou feines unes llenques de "maillot" floten ça i lla damunt d'ells, vetllant, a l'atzar, per llur decòrum.
Uns es toquen als altres, i llur immobilitat us horripila el mateix que un munt de víctimes, deixies d'un naufragi, d'un afusellament, d'una degollina o d'altra hecatombe formidable.
És la carn sola, la carn inaprofitable, comptada, classificada, revisurada i afilerada tal com sol deixar-se en els camps de batalla després d'haver-ne passat el pillatge, o els requisidors macàbrics de vestuaris, sabates i armament.
Sentiu l'urc aflictiu d'ésser vosaltres els descobridors d'aquell dipòsit de cossos a punt de soterrar i, misericordiosament, us disposeu a donar la nova, a esbombar el succés per la ciutat distreta.
Llavors, però, en mirar-los amb més atenció, veieu que la immobilitat basardosa que de primer antuvi havíeu cregut absoluta, no ho és del tot. De tant en tant un braç s'aixeca, una cama s'arronça un pit es bomba, un torç es regira posant abaix el que anava a dalt, i tot això encara us fa més pena. Penseu en les presses dels sanitaris, dels botxins i dels metges; en l'insuperable horror dels que es revifen en ple abandó, al caire de la fossa col·lectiva, en el llòbrec vaitot dels "spoliariums".
Ajuda a la tràgica suggestió l'aspecte del paisatge. Al fons parets encrostades, velles parets negroses com tàpies de caserna; el mateix mur, que sembla de fortalesa militar, sustentant les barraques quadrangulars dels socis del "Club", lliscades amb ciment, grises i afilerades, talment cofurnes de sentinella; la punta del rocater de l'escullera avançant-se d'un aire feréstec, amb la desolada nuesa d'un illot transformat en presidi marítim, i, demés, la torratxa del guaita, amb una llata al cim, l'horitzontalitat de la qual i la soga que en penja, li donen honors solemnials de forca.
I l'onatge del mar arriba quasi a llepar els peus d'aquella gent estenallada, i el poc sorral que hi ha és un sorral furgat i brut, d'enderroc, on la ressaga acumula resquícies de tota mena: palets, brosta, maons i cagaferro.
Cal posar-se sobre si, i pensar que us trobeu a la dolça Barcelona, lluny del turc i de tota matança de cristians, lluny també de la Rússia alliberada i de Mèxic subversiu; i pensant això i veient com en el terraplè del "Vulcano", a un pas dels suposats insepults, hi ha atletes plens de vida que treballen llur musculatura amb pesos i currioles, guimben i juguen a pilota, us arribeu a tranquilitzar.
Comenceu a contemplar l'estesa de carn sense calfreds, serenament.
Llavors noteu que la carn és blanca, carn de cargol, però no exangüe, que palpita, vibra i s'estremeix amb certa voluptuositat de sargantana. Aquells moviments discordes i penosos que suara us semblaven d'agonia, són de llangor suau, de delícia, i mandra helioteràpica. Per un instant encara us sorprèn la serietat, la devoció, el mutisme adust, la fermesa heroica en romandre de cara al cel o de boca terrosa, de tots aquells subjectes.
Us trobeu en front d'uns quants fills predilectes de Siddharta Gautama? Estareu presenciant un ritus oriental misteriós i corprenedor? Haureu ensopegat amb un niu de budistes cercadors de la perfecció nirvànica?, és a dir, amb un dipòsit de solitaris conduïts allà per la guàrdia urbana a fi de sostreure'ls a la curiositat popular, a les impertinències dels mal inquiets i de la mainada irreverent?
I ben cert, ells no es miren, no es parlen, no es preocupen dels companys. Si obren els ulls és per lliurar-se a una contemplació hipnotitzant d'ells mateixos. S'inspeccionen els saxons del ventre, els pèls de les cames, els dits del peu... cercant Déu sap quins indicis o quins senyals o quins averanys. A desgrat de tot, es nota clarament que llur preocupació és torrar-se; torrar-se del davant i del darrera. I és per això que giravolten, giravolten damunt del llit de sorra com els pollastres a l'ast.
És ara i no pas abans, que esteu camí de la veritat, i ja en camí de la veritat, us resulten senzillíssimes totes les induccions. Així noteu el contrast que ofereixen els estenallats amb els que gamben, salten i tiren pedres. Els darrers són estatuaris, gràcils i membruts com gladiadors; la pell de llurs cossos és daurada, té una matisació d'argila recuita, i Déu ens lliuri d'una topada massa seriosa amb ells. Si s'encadarnen o s'enfebren és ben bé que la matèria és fràgil i la vida transitòria.
Els altres, en canvi, són inharmònics i pàl·lids, tenen la musculatura tova i la pell tendra de la gent sedentària i ombradissa. Són --diguem-ho clar-- neòfits de l'assaonament mediterrani, són novells de l'entitat deportista, aspirants a la brunesa i a la fortitud distingida.
És possible que alguns vagin allà a sofregir el morb hipotètic o real. Per la beatífica actitud adoptada es revela el desig temerari d'ofrenar les entranyes a l'acció resolutiva dels raigs espectrals. Si poguessin descordar-se l'estèrnum o les tavelles de la panxa com els botons de la samarreta, ho farien ben amatents. En lloc de pendre's la recepta prescrita la viuen, matant el temps i la xacra.
I és pensant en això que el mur que els arredossa esdevé realment un mur d'utilitat pública. Té quelcom de sanatori i d'aparell desinfectant. Ve a ésser un substitutiu de l'oli de fetge de bacallà i de tota mena d'emulsions nauseabundes. Refà la sang, restaura els nervis, obre la gana, evita l'esgotament, prevé la neurastènia, conforta les cèl·lules, engreixa i dóna virior. Ell eternitza l'estiu en aquell recó de món. Irradia vida recollint les emanacions del mar, de les aigües i dels peixos substanciosos; l'aire pur de les llunyanies, l'alegria de l'horitzó i de les veles blanques, la remor de les ones, l'enervador encís de les bonances...
Fa de mare, de dida, de metge... Abriga, alimenta, bressa, canta la son, us sala i us rosteix.
En la concavitat del mur hi entreu fets un munt de gelatina, i sortiu roures.
El mur és humil, com jo mateix, i això em fa témer que, a desgrat dels meus esforços, topi amb l'oblit, amb l'egoisme i amb la indiferència.