Tenir confiança en les vostres cames, fe en la ruta, i seguir-la amb la lluna per companya, és el major encís que pot fruir un home aventurer. El caminar amb la lluna és, de tots els caminars, el que menys cansa; és la llaminadura del caminador, el més grat a l'ànima, el que fa del viatge un seguit de misteri i d'encantaments. Amb la lluna tots els camins us semblen curts i tots són decorats d'ensomni. Feu via agermanats amb la vostra ombra, dolçament retallada sobre la blancor de la ruta, seguits fidelment per l'astre argentat, que us espia amb els seus grossos ulls de bon jan i somriu a la vostra ardidesa, amb la boca oberta i admirada. Dessobre els pilots de grava, les bardisses de la cuneta i les herbes dels desmunts, tot empolsat per les violències xardoroses del migjorn, la lluna deixa caure l'exquisidesa de la seva llum refrigerant. Noteu l'absència de la terrible angoixa diürna, d'aquella reverberació de fornal i d'aquella monotonia cendrosa que us enlluerna i ofega. Més enllà, en els camps, en els turons i ermots, en els boscos i els roqueters, la mateixa nevada d'esblaimadures us refresca pietosament els pulmons i la vista.
Agraïu a la lluna aquell vetllar constant dels vostres passos, i admireu la màgica virtut del seu espill, que us retorna la llum filtrada i suau, neta de violències i xardors.
I la llum de la lluna encara us fa plaents les coses i us distreu amb la fantasmagoria de les seves combinacions, dels seus reflexos i de la seva somorta nitidesa.
Tot s'entreveu darrera un vel: un vel sedós i argentat d'incomparable i voluptuosa poesia. Els corriolets semblen reguerols de nacre; les blanques masies disseminades en el vellut de les frondes us envien claredats opalines; les aigües corrents lluen com argent viu i les aigües mortes amb l'apagat misteri obsessionant d'un llagrimatori; i graciosos retalls de núvol corren pel cel esfilegassant-se en brillantors discretes, mentre en algun indret guspireja la brunyida superfície d'un roc o d'una fulla i s'allargassa, ran de terra, una boirina lleu i esfumada.
La monotonia del camí ral resta esvaïda amb els contrastos de les ombres profundes i dels espais on bat la lluna.
De tant en tant, us barra el pas una blana foscor: el camí sembla tallat per un abisme; però en anar a despenyar-vos us trobeu envaïts d'una penombra agradosa. Els troncs dels arbres, les roques i els matolls esdevenen allí d'una indefinible monstruositat. Us imposen una mica, com si desfiléssiu entre una multitud estranya d'animals deformes, adormits en actituds violentes i amenaçadores. Us adoneu que la lluna us ha deixat, i l'endevineu per això escondida, seguint-vos, darrera la muntanya.
Diríeu que la vostra amiga es diverteix, jugant a fet, amb el vostre espaordiment. De seguida la torneu a veure arran de la carena. Va marcant el ritme dels vostres passos: si saltironeu, saltirona; si us ajupiu, s'ajup. D'aquí aquí es deixa veure tota sencera; d'aquí aquí només un tros; llucant-vos amb una expressió alegroia de nin entremaliat.
De vegades sembla lliscar per les cimes dels roqueters; altres, lluitar amb la malesa; s'endinsa pels brancatges; guspireja en les clarianes com un gran foc de bengala; fa ressaltar absurdes actituds d'arbres gegantins; i, segons com, a penes aconsegueix traspuar lluminosament per entre les randes del fullam.
Les hores del camí curtegen amb la varietat d'aquest espectacle.
Després ve la plana: una gradació de matisacions blavoses. Les muntanyes de l'horitzó a penes es perfilen en el cel, on vibra la polsina de la lluna; els sembrats dormen abrigats d'una vaporització ondulant; el clarobscur de les arbredes és d'una suau ponderació; les melques verdegen d'una verdor tendríssima i frescal, i les pites i els pollancres semblen robar a la llum que els festoneja, un poc del seu argent.
I la ruta s'allunya davant de vosaltres sense que us faci angúnia la seva llargària ni la seva rectitud exasperadora. Amb la lluna, el camí pla sembla baixada: és un efecte il·lusori comprovat, un bon servei que remercien els caminants noctàmbuls a la seva companya. I les rampes també es dissimulen en aqueixa indecisió somniadora del paisatge. Sovint, la ruta, en front de vosaltres, remunta un turonet. La grisor dels matisers il·luminats els fa confondre amb la mitja tinta grisa del cel i de les boirines, i llavors la faixa clara del camí ral pren una disposició engrescadora de trampolí per a saltar en la buidor estelada.
Res que pugui comparar-se, en bellesa ideal, al fer via a la llum de la lluna a través d'una selva, d'un fondal, o al llarg d'una ribera. És contemplar un seguit de visions d'una incomparable bellesa fantàstica. Les ombres són fetes de paüra, una paüra enllaminidora d'adolescent que somnia els seus primers erotismes entre escenes de sàbat bosquetà. En l'espessor augusta i negra dels fullatges, en els grans interiors embardissats, s'obiren clapes oscil·lants i formes esblanqueïdes, talment carns de dansarines nues; a dintre, en el més pregon, alguns tocs de claredat violenta simulen llànties vetlladores, de rituals inconeguts; les vorades atapeïdes de petits rierencs, llits de perles; els tous d'herbam escantellats de lluna, tàlems ufanosos on les nupcials follies no poden ésser obirades i on sembla encara veure's una emmotlladura de clarícies: país immens de fades i gnoms, de misteris i bruixeries. I d'allí us arriben alenades amoroses, barreja del que exhalen les flors boscanes a penes vistents, de les vaporitzacions de la sorra molla, dels llots i de la fullaraca, que bleixen encara la xafogor diürna.
Més enllà passen pobles quiets i adormits. La lluna dibuixa pels carrers el ràfec de les teulades desiguals. Dins les cases oïu el rumflet de les bèsties, i àdhuc darrera una finestra baixa, el d'un vell asmàtic. Un gat traspassa la llenca de claror i es fica sota un carro amagat en el poderós batiment d'ombres que parteix la ruta. Veieu una llum esgrogueïda que vetlla tal vegada la febre d'un infant pioc. Brilla darrera la cortineta d'un finestró, on floreix una polsosa clavellina. Vosaltres rellentiu el pas amb desig d'esbrinar el destí que amenaça aquella existència. Però la lluna, dalt del cel, segueix mirant-vos. S'és aturada com vosaltres mateixos, plàcida, somrient, un poc sarcàstica, convidant-vos a passar de llarg en front de la dolor, car els que caminen per les rutes de la terra, el mateix que els astres que travessen l'espai, no poden ésser sentimentals ni desviar la mort.
En despoblat torneu a experimentar la impressió solemne de la planúria nedant en claredats indecises. El silenci de la nit és pertorbat pel lladruc d'un gos. Dret a la punta d'un pal telegràfic, us saluda un mussol a qui la lluna encomana optimisme. Un lleuger oreig fa harmònics els filferros. Traspasseu el terme que assenyala la mitja llegua. Es decanta amb decrèpita avidesa vers la vinya propera, dalt del marge. Les aigües de la cuneta l'han anat socavant a força d'anys i pluges. Més enllà trobeu un pont. La lluna l'agafa de biaix, i en la torrentera l'ombra de l'arc s'esmussa i deforma en la pedruscalla. El retruny de les vostres petjades en la volta sonora del pont, fa callar les impertinents granotes.
I aquests insignificants episodis del camí us decoren la nit, que transcorre breu i amical. L'alba apunta. Al lluny sonen unes campanes, i un corb passa, passa taujanament recelós.
La lluna pal·lideja afinada i verdosa, amb una opaca lluïssor de vidre esmerilat, encastada a l'horitzó violeta.
I en arribar a casa vostra, la barreu ingratament a fora.